Ni reserva índia ni genocidi electoral

L'art impossible de M.C. Escher

Dos catedràtics de renom, el constitucionalista Javier Pérez Royo (“Liquidación electoral de una minoría”, El País 19/05/07) i el de filosofia Fernando Savater (“Indios y sociólogos”, al mateix diari el 22/05/07) s’enfronten dialècticament pel que fa a la supressió de la major part de les llistes electorals de l’esquerra abertzale al País Basc: afirma J.Pérez Royo que entre 150.000 i 200.000 ciutadans espanyols del País Basc són privats a la pràctica de l’exercici del dret de sufragi, ja que aquest dret “exigeix que cada ciutadà pugui exercir-lo de la manera que ell individualment consideri apropiada i no es vegi forçat a exercir-lo de la manera que els altres li imposen”, de manera que amb la supressió de les llistes electorals es verifica de fet un genocidi electoral (“la liquidació d’una minoria té un nom, i la liquidació d’una minoria electoral també l’hauria de tenir”) ; replica F. Savater que no creu que es puguin autoritzar formacions polítiques que no es deslliguin de la violència terrorista, que recolzin l’estratègia d’ETA i recaptin per a aquesta finançament i audiència política, obertament o indirectament, ja que no es pot establir que el dret fonamental d’elegir hagi de primar sobre la condició democràtica o no de l’elegit, subrtallant que “ els indis del malón abertzale continuen mantenint les seves pretensions tradicionals, però ara renovades i reforçades, intimidant els oponents polítics, extorsionant la població civil, convertint el seu ideari de màxims en una tràgala obligatòria per a tots”.

La cruesa d’aquest enfrontament verbal reflecteix un estat d’opinió força generalitzat. Penso que tant un com l’altre simplifiquen la realitat , i resulta paradoxal que el filòsof F. Savater, que en principi semblaria que en la seva condició de tal hauria d’analitzar les raons del pensament i de l’actuació en un context social concret, s’aferri a les estrictes raons legals de la Llei de partits i del Pacte antiterrorista per reclamar-ne l’aplicació sense matisos, mentre que el professor de dret constitucional J. Pérez Royo recorri a la filosofia dels drets fonamentals sense tenir en compte les condicions reals de l’exercici del dret de sufragi. Ni l’abertzalisme radical es pot considerar una reserva índia, que mereix ser objecte d’exclusió permanent per les seves misèries històriques, ni les limitacions electorals imposades a determinades llistes objectivament relacionades amb activitats terroristes en el passat immediat es poden considerar constitutives de genocidi electoral antidemocràtic.

Caldrà trobar canals de diàleg entre aquestes dues línies de pensament que ara la dónen per excloure’s del tot. La regulació normativa, el respecte escrupulós a les bases legals de la convivència democràtica, és inseparable del respecte a la lliure expressió de les ideologies més radicals quan deixen de donar suport efectiu a actes o a organitzacions terroristes. Sense que signifiqui haver de pagar un preu polític per la desaparició d’ETA, serà inevitable en algun moment admetre, com un element més dins el lliure joc de l’acció política, la formulació de les idees independentistes abertzales de part dels qui ara sabem que han donat suport a ETA, quan actuïn al si de formacions polítiques legalitzades, ja sigui perquè finalment hagin fet renúncia expressa dels mitjans violents o bé perquè per les causes que siguin la desaparició efectiva d’ETA acabi sent una realitat. En això sí que el mirall més autèntic és el resultat del govern d’Irlanda del Nord després de la desaparició de l’IRA.

El pitjor d’aquestes formulacions ideològiques que s’exclouen recíprocament és que de fet s’allunyen en la seva unidimensionalitat de la feina realment política, l’una substituint la política per l’apel-lació a la normativa legal i l’altra substituint-la per l’estètica formalment democràtica. Segurament que totes dues són necessàries, però preses per separat resulten totalment insuficients. La socialització, com a tasca generadora de normes i pautes de convivència universals i iguals per a tots, no pot menysprear les condicions prèvies de sociabilitat que es donen en tot grup humà i que determinen una determinada forma de pensar i de ser, espontàniament i abans de buscar cap norma de convivència. Una i altra són processos simultanis d’estructuració de la societat. Com tampoc no convé oblidar que en el concepte de llibertat com absència de dominació no es poden excloure a priori determinades formes d’interferència quan són necessàries justament per salvaguardar-la.