Cos electoral anèmic (i intel-ligent ?)

Si en aquestes eleccions municipals Catalunya ha batut rècords d’abstenció (46’2 %) respecte de la registrada a Espanya (36’2%, ja de per si alta en relació amb la de les municipals de 2003, del 32’3%), a Mataró hem arribat a un percentatge d’abstenció que fa feredat (el 53’23% global) i que en alguns barris és esgarrifós, començant pel 61’92 % de La Llàntia, continuant pel 60’22 % de Cerdanyola Nord, el 57’71 % de Cirera, el 57’42% de Vista Alegre, el 55’76 % de Cerdanyola Sud, el 54’89 % de Rocafonda, i acabant amb el 54’73 % del Pla d’en Boet. Significativament, en aquests barris és on el PSC obté els percentatges més elevats de vots, amb diferència, mentre que al Centre i a l’Eixample , on l’abstenció és més baixa ( 45’06 % i 46’18 %) és on obté els percentatges també més baixos de vots (18’97 % i 22’15 % respectivament). Semblaria com si els votants d’aquests barris clarament socialistes s’haguessin posat d’acord per dir-se que no calia anar a votar perquè en qualsevol cas el resultat ja estava cantat : repetició de majoria d’onze regidors pel PSC que, però, al necessitar ara els dos d’Iniciativa i el dos d’ERC per completar la majoria absoluta pot veure´s obligat a fer concessions que no hauria hagut de fer en el supòsit d’una majoria més àmplia.

El cos electoral està anèmic. Què han fet els polítics de Mataró per merèixer una resposta com aquesta? Diria que res d’especial; més aviat han complert en línies generals amb el que s’esperava, no pas per sota dels candidats de la ciutat de Barcelona, per exemple, i en particular els socialistes han presentat i explicat un programa ambiciós amb l’aval d’una important trajectòria dels últims anys que havia d’esperonar encara més els seus votants habituals.

Si amb aquesta elevadíssima abstenció i economia de vots s’han obtingut, a Mataró i en general arreu de Catalunya (amb l’excepció de la ciutat de Tarragona com la més rellevant), resultats molt semblants als anteriors, encara més si es contempla la realització de la dinàmica dels tripartits en moltes localitats (dinàmica que l’Artur Mas vol combatre ingènuament, pidolant una moderació al partidisme per respectar la realitat de CiU, com si aquesta tingués bula), es podria dir que aquest cos anèmic de l’electorat s’ha comportat també amb intel-ligència: amb el mínim d’esforç ha obtingut que la situació no canviés.

Es podria dir, però seria pur cinisme. No votar no és mostra d’intel-ligència , al contrari, és mostra d’ignorància democràtica. Les seves raons, no obstant, són molt complexes, des del cansament al desinterès i a l’emprenyament (que s’ha expressat també en un significatiu vot en blanc). No és pas segur que les llistes obertes garantissin una participació regular i substantivament superior, però valdria la pena intentar introduir innovacions en aquest sentit en la Llei electoral. El que ara tenim potser no és tant un “ja s’ho faran”, un “passo absolutament dels polítics i d’aquest sistema polític” ( ho desmenteix l’aparició de noves formacions, algunes exclusives de determinades poblacions , altres més generalitzades, com la CUP), com un “ja m’està bé tal com està”. Aniria bé que sortís alguna plataforma de persones que no han votat, no per fer proganda del no-valor de no votar, sinó per exposar les raons concretes que han tingut per fer-ho : així els propers candidats sabrien de quin mal han de morir i de passada els que votem podríem argumentar contra els que no voten. Perquè donant tota la culpa només als polítics ens oblidem que els que no voten moltes vegades tampoc són del tot innocents. Les raons, com les culpes, són sempre compartides.