Fronteres

J. Pérez-Adelman: "Passant fronteres"

Després d’escriure el poema del post anterior, llegeixo que el CCCB des de fa pocs dies presenta una exposició sobre fronteres, i no recordo on exactament (potser llegint una glosa del llibre de Luís de Sebastián, “África, pecado de Europa”) algú comenta que la nostra frontera amb Africa és la més desigual socialment de totes les que existeixen. El nen de la fotografia del poema pot haver guanyat, creuant la frontera, una esperança de vida de més de quaranta anys respecte de la que podia tenir al seu país. Fer camí, superar fronteres, constitueix l’essència i el desideratum de la humanitat des de l’inici de la civilització. La condició de nòmades, a través de les fronteres externes i internes, físiques i mentals, ens iguala definitivament :

“No pot ser més afinat el seny si
si ens empeny sempre a caminar més lluny; no
no entenc les fulles, les flors i els fruits si
si no ens porten algun missatge; no

no em sembla just recomençar si
si tot ha d’arrelar en una por; no
no crec possible de conviure
si no creiem en la veritat: no

no cal que sigui cap déu, pot ser el camí
mateix o la frontera del camí
o algun indret o el límit del destí

o el pensament de no trobar destí;
pot ser només posar-se a fer camí
o asseure’s a la vora del camí “

(Brossa, “Nil avall", 1995)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat