L'art del desencontre

E. Hopper: "Nighthawks" ("vaig pintar, potser de forma inconscient, la soledat en la gran ciutat)

L’últim informe de Caritas de Barcelona (“L’habitatge, un factor d’exclusió social”) subratlla les condicions d’amuntegament i infrahabitatge en què han de viure moltes persones a Barcelona : de l’ajut concentrat en les problemàtiques d’habitatge, més del 60 % va destinat a persones en situació d’exclusió residencial (sense habitatge, en habitacions de pisos sobreocupats, o en pensions o institucions); el 61% d’estrangers en situació irregular viuen com rellogats (el 1992 només era el 2’7% el que es trobava en aquest règim d’habitatge).

De fet, hem de reconèixer que aquestes persones, malgrat la seva proximitat física, no les considerem veïnes, per bé que tampoc simplement forasteres. Les percebem més aviat com estranyes. Practiquem respecte d’elles el que Z. Bauman defineix com l’art del desencontre, amb aquestes connotacions:

- Relega l’altre a un segon pla, a un teló de fons. L’estrany no rep cap assignació temàtica, és una presència irrellevant.

- Aquest art evita el contacte visual amb els estranys. Els hi dirigim un escrutini disfressat d’indiferència amb cortesia, la conseqüència de la qual és la pèrdua del rostre de l’altre i la impossibilitat d’adquirir-ne un de nou.

- Impedeix que l’espai físic en el que ens movem es converteixi en un espai social amb regles de compromís i d’interacció.

- Tolerem la seva presència en el teló de fons, però fent-ho paguem tribut a la nostra generositat i no als seus drets. Ens esforcem per evitar envers ells el risc de la simpatia.

- Els desencontres són esdeveniments sense història prèvia i sense conseqüències. Són episodis, un mer accident que es pot obviar sense que la història perdi continuïtat (M.Kundera), tot i que ningú pot garantir que un dia es converteixin en causa d’esdeveniments posteriors.

- Les ciutats són llocs de desencontres, d’espais buits (R. Sennet), àrees per creuar i no per estar-s’hi, llocs per on un passa i no s’hi queda. L’organització de l’espai urbà tendeix a segregar classes, grups ètnics, moltes vegades gèneres o generacions. La policia és una invenció urbana de l’època moderna amb el propòsit de defensar l’espai públic urbà contra la presència d'intrusos: la vagància és una ofensa típicament urbana, que xoca amb la idea que l’espai públic és només una àrea per on hom ha de passar sense quedar-s’hi.