No ha valgut la pena ?

Kokoshka: "El cavaller errant"

Amb la capacitat de sorprendre que el caracteritza, en Maragall diu a una publicació italiana (ai aquell recés romà després de l'alcaldia de barcelona...!) que l'esforç per tenir el nou Estatut no ha valgut la pena, que primer s’havia de reformar la Constitució, sobretot l’article 2 per afegir-hi les denominacions de les Comunitats Autònomes i especificar que Catalunya, Euskadi i Galícia són nacionalitats històriques (ai aquesta tendència al nominalisme polític, com si el que es diu o es proposa hagués d’esdevenir real pel simple fet d’enunciar-se, creença que s’inscriu dins la tendència vulgarment coneguda com de "fer volar coloms"...!), i dos dies després, no se sap si per donar arguments a la primera afirmació o per embolicar intencionadament la troca, afegeix en una entrevista a l’Avenç que es va sentir personalment traït pel Zapatero, que es va donar un pas enrere respecte de l’Espanya plural que aquest prometia, que s’ha tornat a la filosofia de les relacions entre González i Pujol, que ell es va quedar amb l’Estatut (un esforç inútil) i Zapatero amb la proposta d’un nou President per a la Generalitat.

Maragall torna a fer ús de la seva particular habilitat de fer passar la situació personal pel tot de la realitat, la seva característica sinècdoque argumental: el que li passa a ell li passa a Catalunya. Durant les trifulgues de la negociació de l’Estatut al Parlament català ja va tenir ocasió de servir-se’n ("Carta als ciutadans i ciutadanes"- el 24 de setembre de 2005- i "Sembla mentida"- el 8 de desembre de 2005), i ara que ja no és el President hi torna amb l’agreujant de desconcertar definitivament els ciutadans i ciutadanes que poden veure’s temptats de creure que se’ls ha pres el pèl. Ara sí que Catalunya no pot (contràriament al que llavors deia, "Catalunya pot...") i ara sí que "sembla mentida" que tot un expresident digui que de tot alllò que ell mateix va endegar, ni parlar-ne, que no val la pena... Rajoy, naturalment, ja ha corregut a lloar-li la sinceritat, perquè això és el que ell ha dit des del principi. I aquesta coincidència entre l’olimp maragallià i la fanfàrria pepera no acaba aquí : Maragall admet que l’Estatut aprovat i refrendat pels ciutadans a Catalunya és "provisional" perquè està sota la sospita del Tribunal Constitucional, és a dir, ja està segur que se’l carregaran, com el Rajoy. Com es pot afimar que és "provisional" un Estatut ratificat en referèndum i en vigor ?

No es pot ser ingenu, i pensar que l’Estatut sortirà totalment indemne del sedàs del constitucional, donada la composició de forces del Tribunal contràries al seu esperit i a la seva lletra, però tampoc convé excedir-se en el zel pessimista i anticipar que ja tot és inútil. A en Maragall se li podria aplicar aquella frase que diuen que repetia Napoleó a l’exili de Santa Elena , "Quel roman, ma vie !", o bé la reflexió de Baudelaire, "Il me semble que je serais tojours bien là où je ne suis pas". Quan era President volia ser el mascaró de proa, i mirava tan lluny que no tocava l’aigua i algú li va pispar el rol de capità del vaixell estatutari (i ara se’n queixa). I ara que és només "ex" pensa que no havia d’haver estat allà on va ser, al davant de la proposta de modificació de l’Estatut. Tot plegat resulta massa complicat i un punt estrafolari. Hauria dit el mateix si continués sent el President ?

Serveix per alguna cosa positiva aquesta posició d’en Maragall per encarar els temps difícils que s’acosten ? Reunirem més forces si ara ens desdim del que vam votar i desvalorem l’esforç dedicat aquí i allà ? No significa aquesta postura admetre a posteriori que ja vam començar derrotats, que anàvem equivocats des del principi ? Servirà per trobar alguna alternativa si després de la decisió del Constitucional ens cal aplegar el més ampli consens civil per fer front a la crisi de legitimitats que es desencadenarà (la d’una particular interpretació del text enfront de la prèvia i més fonamental legitimitat de la sobirania popular que l’ha refrendat) ? No ha valgut la pena que els ciutadans ponderéssim en referèndum la conveniència de donar suport al nou Estatut ? Només va valer la pena el lamentable espectable que se’ns va oferir durant l’any i mig de tèrboles discussions entre partits, abans de l’acord de setembre de 2005 ? Sempre m’ho ha semblat: en Maragall va ser un bon, un excel-lent, alcalde de Barcelona que quan va deixar de ser-ho va començar a somiar sobre Catalunya, a escriure "le roman de sa vie". Potser no va valer la pena que entre tots el féssim President.