Risc

David Hockney: "Pearlblossom Higway"

Per alguna raó que probablement sorgeix de la necessitat d’enfrontar-nos periòdicament al repte de verificar la nostra capacitat de resistència davant fenòmens que tendeixen a superar-nos, com ho és el de la circulació viària, les vacances de Setmana Santa de cada any es prenen com el model o patró on fer efectiva aquesta capacitat. Enguany el repte es va posar en 100 morts, però el resultat, malauradament, una vegada més, els ha superat. Podríem dir amb Lewis Carroll que “aquí, com veus, corres tot el que pots per continuar sempre al mateix lloc”.

El sociòleg Zygmunt Bauman (“Ètica postmoderna”, Siglo XXI Editores, 2006, pp 226 i ss) suggereix que la fragmentació induïda per la tecnologia és una de les principals causes del que Ulrich Beck ha definit com “Societat de risc”. En la utilització de la sofisticada tecnologia del cotxe és on més es demostra aquesta fragmentació de l’individu, que portes endins del vehicle adopta un comportament i portes enfora un altre de molt diferent, com si les conseqüències que es poden derivar del risc que suposa la conducció no formessin part de l’àmbit de les seves previsions o responsabilitat personal. Tots sabem que actuem d’una manera quan anem de peatons i d’una altra ben diferent quan conduïm un vehicle.

Es poden buscar mil excuses per explicar la persistència fatídica de víctimes de la carretera, es pot exigir la millora de les senyalitzacions i de la conservació de les carreteres, es pot demanar una agilitat més gran en la tramitació de les sancions del carnet per punts, es pot atribuir una part del fatal resultat a les circumstàncies climatològiques, però en el fons queda sempre el problema irresoluble de l’acomodament, amb resultats letals, de la conducció al mecanisme de producció del perill. El que caracteritza la tecnologia és que “si alguna cosa es pot fer, s’ha de fer”, prescindint de la finalitat. Si les prestacions del cotxe permeten avançar amb rapidesa en una carretera secundària (on es produeixen 8 de cada 10 accidents mortals), s’ha d’avançar, per perillós que sigui. El conductor seduït per la màquina no serà mai la solució d’aquest problema, sinó la seva part més important. Per això sentencia Bauman: “les perspectives d’aturar la producció massiva de perills són escasses, donat que la majoria de les possibles víctimes fa temps que s’han convertit, conscientment o inconscientment, en part del mecanisme de reproducció del perill, i encara que en teoria volguéssim la desaparició dels seus productes, ens ressentiríem profundament de qualsevol atac frontal contra aquest mecanisme. Ens preocupa que el “creixement econòmic” caigui en recessió, i qualsevol govern impedirà que això succeeixi... Volem més cotxes, més ràpids, per a anar de passeig als boscos, només per constatar que ja no hi ha boscos perquè les emanacions dels automòbils els han fet morir. Possiblement desconfiem molt del sistema industrial que genera tants perills, però cada fragment d’aquest sistema trobarà en els seus gerents els més sòlids defensors, disposats a defensar com sigui la seva prolongació”.