Oportunistes

La raó principal que bastants comentaristes del nostre entorn fan servir per desautoritzar l’excursus acadèmic del Papa a la universitat de Ratisbona, és la de l’oportunitat. Es ve a reconèixer que en el que diu hi ha gran part de raó, i que la reacció és desproporcionada, però tot seguit s’afegeix que no ha estat diplomàtic i es podia haver estalviat l’enrenou que ha originat.

Aquest criteri d’oportunitat, per venir d’on ve, és a dir, dels defensors acèrrims, i legítims, de la llibertat d’expressió, em deixa perplex. Es va denunciar amb la mateixa insistència la manca d’oportunitat dels dibuixants danesos a ran de la publicació de les vinyetes de Mahoma i la subsegüent manipulació que se’n va fer per part dels fonamentalistes de tota mena ? Per mor de no crear dubtes sobre la preeminència de la llibertat d’expressió, com un dels valors més preuats de la nostra civilització, llavors no es va considerar per la majoria de comentaristes que els dibuixants es podien haver estalviat la seva obra, o la revista la seva publicació. A l’artista se li ha de reconèixer el dret absolut a la llibertat d’expressió; al pensador se li ha de retreure el criteri de l’oportunitat. Que es cremi el món si l’artista es llueix; que el Papa no exposi en públic les seves reflexions sobre la raó i la fe, i sobre els condicionants de la violència en la religió en determinats moments històrics (llunyans i no tan llunyans), si això ens ha de portar problemes. En aquesta línia alguns, més papistes que el Papa, acabaran demanant a Zapatero que li reprengui haver posat en perill la seva, no per laica menys ecumènica, aliança de civilitzacions. Jo em pensava que les posicions s’aclareixen exposant-les i compartint-les, mirant de treure’n la síntesi per la via del diàleg, que acostuma a donar més del que les parts havien pensat i menys del que pretenien imposar, però ara resulta que s’ha de callar. Ratzinger potser no va ser oportú, però hi ha molts oportunistes entre nosaltres que no es lliuren dels seus prejudicis a l’hora de qualificar les expressions segons de qui procedeixin. Respectem-li al Papa, a qui sovint critiquem per no estar a l’alçada dels temps que corren, l’oportunitat de ser inoportú en una tema que ens toca de la vora.

Nosaltres hem tingut el problema de les Croades i de les conquestes del descobriment a cops d’espasa, i avui en Bush i els seus fonamentalistes amenacen amb la guerra contra el terror, i Olmert amb la Guerra de Yahvé. No es pot dir que l’Islamisme sigui globalment una religió guerrera, i entre els noms d’Alà no n’hi ha cap que el defineixi com a Déu de la guerra. Però també és veritat que l’Islam haurà de concretar per quin sentit de la yihad es decanta en el futur, si per l’esforç moral, la superació personal, o per l’acció agressiva i violenta contra els infidels. Perquè hi ha una connexió entre aquesta yihad violenta que prediquen i practiquen avui, sobretrot, els grups wahhabistes d’Aràbia Saudí, que subvenciona terroristes arreu, i la interpretació que els fonamentalistes fan de la tradició, no tant de l’Alcorà com de les formulacions legals de l’Islam, i que reprodueixen la divisió simplista entre la terra (casa) de l’Islam i la terra (casa) de guerra on cal combatre, ationant el criminal martiri de sang actiu dels suïcides que s’asseguren el paradís amb matances d’innocents. Com senyala Hans Küng (“El Islam, historia, presente,futuro”) caldrà que les tres religions del llibre emprenguin una hermenèutica, una pedagogia i una pragmàtica de la pau, i l’Islam haurà de veure amb quin paradigma es queda, si amb el fonamentalista o amb el conciliador. I de tot això, se n’ha de parlar, no es pot callar. El Papa ha començat a fer-ho.