Judas



El trobament d’unes tretze planxes de papir en una tomba d’Egipte, a El Minya, els anys setanta, i traduïdes ara del copte a l’anglès, contenint el conegut com "Evangeli de Judas", editat per National Geographic, constitueix un fet d’indubtable interès històric (no equiparable al trobament dels papirs del Mar Mort, a Qumram, els anys quaranta, que van revolucionar els estudis d’exègesi bíblica), però cal dir també que la troballa es trasllada a l’opinió pública com si es tractés d’un fet que posa en dubte o que fa entrar en crisi algun dels pilars narratius dels Evangelis canònics tal i com ens han arribat per tradició. I en aquest sentit quasi es presenta, o és assimilada interessadament per alguns, en la mateixa línia desmitificadora d ‘obres tan vulgars com el "Codi da Vinci" o semblants. No sorprèn aquest afany de qüestionar els fonaments de la narració bíblica, de transgredir els seus continguts amb crítiques formals, totes expressades des de fora, sovint amb gran ignorància i total desconeixement del procés de formació dels textos bíblics, com si la riquíssima tradició d’intepretació o d’hermenèutica fos uns cosa d’avui mateix, quan en realitat mai cap obra ha estat objecte de tants i tan profunds estudis des que es posaren en circulació els mètodes de crítica i de teoria de les formes històriques literàries.

Aquesta publicitat enganyosa és una peça més de la piconadora postmoderna que s’emporta per davant els fonaments de la tradició humanística (no només religiosa) i que busca substituir-los per píndoles de coneixements immediats i superficials, d’usar i llençar, que apunten només a la necessitat de satisfer emocions individuals, de crear una falsa sensació de transgressió que va paral-lela a la pèrdua de sentit de la nostra narració o relat fundacional o, si es vol, de la nostra mítica constituent.

La substitució dels elements simbòlics o significants dels textos, els únics que ens poden acostar a la veritat del seu contingut, per elements esotèrics individualistes, ve a ser curiosament una reedició de les intencions de les sectes gnòstiques que durant els Ss II i III del cristianisme van començar a proliferar sota formes diferents i que van ser refutades per savis com Ireneu de Lió, Hipòlit, Tertulià, Epifani, i altres. Segons els gnòstics, la vertadera doctrina va ser comunicada per Jesús en secret als seus deixebles, mentre que els Evangelis serien una forma vulgar de transmissió d’aquesta doctrina. "L’Evangeli de Judas", ara traduït, formava part d’aquests cercles gnòstics de transmissió esotèrica, i per això presenta Judas com el deixeble a qui se li havia comunicat tota la veritat, i que havia de ser millor que tots els altres perquè amb la seva traïció sacrificaria el cos d’home de què estava revestit Jesús. És a dir, contra la narració evangèlica i la seva aparent simplicitat, es pretenia un coneixement individualista, críptic, reservat al privilegi d’unes minories. I de passada es donava una explicació del mal (la traïció) com una força natural, necessària per aconseguir el bé, independent de la llibertat humana. Les senzilles paraules de l’ Evangeli de Sant Lluc ("Judas, un dels dotze, es va acostar a Jesús i va besar-lo , i Jesús li va dir : Judas, amb un bes traeixes el Fill de l’home ?"), que compendien la serenitat i el respecte de Jesús davant la lliure opció pel mal que Judas segella amb un acte d‘hipocresia (el bes), pels esotèrics gnòstics vindrien a ser l’expressió vulgar d’un missatge secret que només Judas coneixia i que per això dignificava i feia gran la seva necessària traïció.

El respecte absolut per la llibertat de l´home està a l’arrel del missatge cristià tal com el veié Dostoievski. Caldrà tornar-hi.

Comentaris

Anònim ha dit…
Thank you!
[url=http://nidequek.com/lvld/iohx.html]My homepage[/url] | [url=http://wkxgrbbx.com/rgpe/fmig.html]Cool site[/url]
Anònim ha dit…
Anònim ha dit…
Well done!
http://nidequek.com/lvld/iohx.html | http://tmdxaajs.com/iyho/vyfe.html

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre