Drets A-


Pilar Rahola reivindicava en un article recent a El País del dia 14 el seu dret a ser atea, i criticava, referint-se a la Setmana Santa, “la religiosidad machacona, barroca y sobreexcitada que va mucho más allá de las creencias de cada cual”, en particular “las televisiones, especialmente las públicas, que nos castigan con el reparto completo de documentales y películas sobre la vida de este rabino judío que la ocupación romana crucificó, y el cristianismo desarraigó de sus orígenes”. I optava per acabar “con esta especie de gripe católica que ataca nuestras estructuras democráticas cada vez que lo quiere el calendario”, considerant que s’ha de respectar la religió però limitada a l’àmbit del que és privat, perquè “no estoy en contra de ella, a pesar de considerarla “ como la inequívoca fuente de fanatismo que ha sido y es (algo me quedó de Marx)”.

Si alguna cosa li ha quedat a Pilar Rahola de Marx sobre la religió, no deu ser precisament la denúncia del seu fanatisme, perquè seria un anacronisme conceptual. Marx va fer altres consideracions sobre la religió que aquí no vénen al cas.

És veritat que la TV i els media en general a vegades cometen excessos amb la publicitat religiosa (aquests dies, per exemple, amb la traducció del ”Evangeli de Judas”), gairebé sempre de forma superficial, i no és menys veritat que aquesta publicitat consumista que emana dels media s’estén a tots els aspectes que interesen: la política, la cultura, l’esport , la societat, l’economia... És la publicitat pròpia d’una societat múltiple en les seves expressions, i d’identificacions també plurals, parcials, successives, canviants i generalment superficials. A mi, com suposo que a molts, m’interessa la cultura, els temes socials, l‘esport, l’economia, la política, i moltes altres coses, i també la religió con un aspecte més integrat en tots els altres, perquè tots estan interrelacionats.

En aquest context d’interessos diversos i sovint contradictoris resulta excessiu reivindicar el dret a ser ateu perquè molesten determinades expressions religioses. Pensava Pascal que l’ateisme denota fins a un cert punt una fortalesa intel-lectual, i per això suposo que ser o no ser ateu depèn de motivacions més profundes.

Jo també reivindicaria el dret a ser a-polític perquè publicitàriament em molesten les empatxades d’informació sobre l’Estatut, el dret a ser a-esportiu perquè m’empalaguen els excessos sobre la Fòrmula -1 o sobre el Barça, el dret a ser a-econòmic perquè m’emprenyen les especulacions sobre l’augment de l’euribor, de l’IPC o la benzina, el dret a ser a-social perquè em trastornen les informacions sobre els morts a la carretera i els maltractaments, el dret a ser a-cultural perquè m’irrita la propaganda dels llibres que sortiran per Sant Jordi. Però sé que aquesta reivindicació de drets ha de conviure amb totes aquestes manifestacions que, paradoxalment, m’interessen, i molt ! Altrament em convertiria en una mena de mònada aïllada, tancat en la meva visió incontaminada, personal, única, indivisible i intransferible del món. Amb tots els drets però sense cap contingut. Vindria a ser “l’home a-“, absolutament privat i inaccessible.

Pintura : Martin Naarman- Oració d'ateu

Comentaris

Joan Safont ha dit…
Potser hi ha a qui li interessaria que tots fòssim uns a-humans: alimentats només de superficialitats, sense entrar a res, sense riscos, sense errors, sense incerteses ni complicacions, sense cap incoherència, evitant la passió i la raó. Però llavors, quan ja no ens interessés ni la fe, ni la política, ni la societat, ni la cultura, ni l'economia, ni el futbol, ni el sexe... valdria la pena viure cada dia, llevar-se cada dia, passejar-se per aquests móns?
Anònim ha dit…
Hola Joan. Jo no soc creient i, en canvi, em regeixo per un codi ètic i moral molt sòlid. No entenc que per llevar-se cada matí, viure la vida, estimar la gent, avançar, calgui creure amb un ser intangible. N´hi ha prou en creure en la gent.
cinto amat ha dit…
Joan, d'acord. Alguns voldrien justament això, que no creguéssim en res, o en moltes coses que no signifiquessin res.

Anònim, si creus en la gent ja ho tens tot.
Joan Safont ha dit…
Hola Anònim. Jo no em referia només a la creença dels Creients, em referia a tot tipus de creences i en la pèrdua de la passió per les coses, de l'interés per quelcom més enllà de la nostra petitesa: la societat, la política, la cultura... o com tu dius en la gent. Perfecte!

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu