Temptats a no ser lliures

Dostoievski en "el Gran Inquisidor" (Llibre 5è de "Els germans Karamàzov") es preguntà sobre el sentit històric de Jesús fent-lo pivotar sobre el respecte a la llibertat, escenificant un encontre entre aquest i el cardenal Gran Inquisidor del Sant Ofici a Sevilla, en l’època de la Inquisició. Imagina Dostoievski que Jesús apareix entre les cendres de les fogueres, que avança callat entre la multitud que el reconeix i li demana que ressusciti una noia morta, petició a la que accedeix pronunciant el Talipha kumi ("aixeca´t, noia"). L’Inquisidor el fa prendre, segur de la seva autoritat, i li retreu que no hagués cedit a la temptació del poder (referint-se a les narracions dels Evangelis de Mateu, Marc i Lluc que presenten el Mal temptant Jesús al desert perquè l’adorés, convertís les pedres en pans i es llencés des del pinacle del temple si de veritat volia demostrar que era el Fill de Deú). Jesús calla, i l’Inquisidor li deixa anar el seu monòleg, síntesi del missatge cristià tal com el veu Dostoievski, en contrast amb la incomprensió i la manipulació de què ha estat objecte al llarg de la història per part del poder:

" L’Esperit de la negació i del no res et va parlar en el desert, i no es pot concebre res més profund del que se’t va dir en aquelles tres preguntes. Tota la història de la humanitat està prefigurada i condensada en elles. Qui tenia raó? Tu o qui et va interrogar? Et vas voler presentar al món amb les mans buides, anunciant als homes una llibertat espantosa, doncs per l’home i la societat no hi ha hagut mai res tan espantós com la llibertat. Si haguéssis convertit en pans les pedres pelades, hauries vist la humanitat córrer cap a tu, agraïda, sotmesa, temorosa. Però tu no vas voler privar l’home de la seva llibertat, i vas contestar "no només de pa viu l´home", t’horroritzava la idea de comprar amb pans l’obediència de la humanitat. Posaves la llibertat per damunt de tot, quan si haguéssis tornat les pedres en pans hauries satisfet l’etern i unànim desig de la humanitat: li hauries donat un amo.

En comptes de coartar la llibertat humana, li vas suprimir els límits, oblidant que més que la llibertat d’elegir entre el bé i el mal l’home prefereix la pau, encara que sigui la de la mort. En lloc de formar la teva doctrina de principis sòlids que poguessin pacificar definitivament la consciència humana, la vas formar de tot el que hi ha d’extraordinari, de vague, conjectural, de tot el que depassa els límits de les forces de l‘home a qui tu, que vas donar la vida per ell !!, diria que no estimaves. Al treure els dics a la seva llibertat, vas introduir nous elements de dolor en l’ànima humana. Quan et van dir per mofa "baixa de la creu i creurem en tu !", tampoc no vas baixar. No vas voler sotmetre l’home amb el miracle, perquè el que desitjaves d’ell era una creença lliure, no violentada pel prestigi del meravellós, un amor espontani, no les mediacions servils d’un esclau terroritzat.

Però li has exigit massa a l´home, tu que l’estimes més que a tu mateix. Havies d’estimar-lo menys i exigir-li menys. Per això nosaltres hem corregit la teva obra: l’hem basada en el "miracle", el "misteri" i "l’autoritat". I els homes han celebrat de veure’s novament conduïts com un ramat i lliures, per fi, del do funest que tants sofriments els ha causat. Els convencerem que no seran veritablement lliures fins que no ens hagin confiat la seva llibertat. Comprendran el valor de la submissió, i mentre no el comprenguin patiran. Els donarem una felicitat en harmonia amb la seva dèbil naturalesa, feta de pa i submissió. Els direm que tot pecat comès amb el nostre permís serà perdonat, i ho farem per amor, doncs dels seus pecats el càstig serà per nosaltres i el plaer per ells. Jutja’ns, si pots i t’atreveixes ! Jo he renunciat al somni de la teva llibertat i m’he sumat al grup dels qui corregeixen la teva obra."

En acabar el monòleg, l’Inquisidor calla. Espera uns instants la resposta de Jesús que l’ha escoltat sense deixar de mirar-lo als ulls, amb una mirada fixa i dolça, decidit a no contestar res. Per tota resposta, se li acosta i li besa els llavis en silenci. L’Inquisidor s’estremeix, li tremolen els llavis, es dirigeix a la porta, l’obre i li diu : "Vés-te’n i no tornis mai més,... mai més !". I el deixa sortir a les tenebres de la ciutat. Jesús s’allunya.

Caravaggio: Crist pres i Ecce Homo