Almodóvar "vuelve"



M’agrada el cine cromàtic de l’Almodóvar, el toc de gràcia fresca i lleugera que sap imprimir a les seves pel-lícules, la barreja de picardia i melodrama, de tragèdia esperpèntica i de comèdia de costums que sap conjugar de manera magistral, amanida amb pinzellades de tènue o corrossiva crítica social, estilitzant les situacions entorn de personagtes que s’empesca per acabar servint-nos una agredolça melmelada feta de molt ingredients. Tot això es repeteix a "Volver", el seu darrer film. La càmera es mostra més sinuosa que mai seguint les corbes idem de la Raimunda. Encara que no sabria dir si en tota La Mancha hi ha alguna dona tan turgent, tan decidida i suggestiva, que a hores d’ara es digui Raimunda o nom semblant, o si es podria trobar cap casalot tan barroc i elegant com el de la tia Paula, amb els seus nobles alicatats i el mobiliari del temps de l’Hernán Cortés per acollir espectres familiars, o bé si en algun d’aquests casalots pot aparèixer de sobte, per il-lustrar el sentit de l’aiguabarreig, l’Anna Magnani en blanc i negre, davant la mirada absorta d’un d’aquests falsos espectres, o si és possible una vetlla surrealista com la que protagonitzen les endolades comares del poble imaginari. Però és igual, tot lliga: el fantasma de la mare sota el llit o al portaequipatge, la rusa a la perruqueria, el crim a la cuina amb ganivet de grans dimensions, el cadàver al frigorífic, la maldat libidinosa dels homes, la solidaritat espontània de les dones, i la noia que és filla del seu avi i germana de la seva mare i que està, com la bella Elena, a l’origen de tots els mals. Tot lliga inspiradament cobert per la salsa de la vella lletra de Chavela Vargas : "uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida".

Ara bé, passar d’aquest mosaic a dir que " la cultura manchega es una cultura basada en la muerte, muertes y vivos conviven sin estridencias, los muertos no mueren nunca y sus deudos cuidan y visitan sus tumbas como si fueran las casas en las que viven, siempre he recordado esta falta de dramatismo en los rituales que se organizan alrededor de la muerte, y es ahí donde he querido volver en mi madurez, ésa es la vuelta más importante de Volver...", com ha dit i repetit el mateix Almodóvar en la
presentació de la pel-lícula, resulta un pèl exagerat. El discurs és interessant, però la pel-lícula no té tanta profunditat. Això és potser el que volia que hagués estat i no ha arribat a ser. A més d’un gran estilitzador de situacions i d’imatges, quasi hipnotitzador, Almodóvar és un bon estilitzador d’idees. Per fer-ho tot rodó només li caldria veure la distància que hi ha entre la imaginació i la realitat, també en aquesta pel-lícula: volver, volver, no vuelve del todo.

Comentaris

Judith ha dit…
Estic d'acord, no és una pel·lícula profunda, però poques pelis d'Almodovar ho són, oi? És un bon melodrama-thriller almodovarià, el millor en molts anys, diria jo, però jo mai he estat almodovariana... M'agrada especialment com recrea un microcosmos femení, on la presència dels homes pesa precisament per la seva absència. També te un cert aire Lorquià (la casa de bernarda alba, és clar), sobretot en les seqüències de l'enterrament, encara que molt superficial.
cinto amat ha dit…
Judith, em va semblar una bona definició de la manera de fer cine de l'Almdóvar quan a la teva crítica parlaves d'un estil entre kitsch i cañí. De totes maneres no se li pot negar el talent especial per crear collages efectius i atractius.

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?