"Salidas de pata de banco"


Els papers de Salamanca ja han vingut, però no tots, i a última hora alguns dels que havien de venir no van arribar; deu ser que esperen millors temps, quan no hagin de passar per la sala d’espera de l’Audiència Nacional i puguin fer el viatge directament. A la sala d’espera de l’aeroport és on es troba ara mateix la proposta de nou Estatut, pendent de veure qui es fa càrrec de la gestió per prendre el vol i tornar a casa. De vol en vol, el President Maragall encara fa volar el colom de la nació i anuncia un altre número de màgia: apareixerà el nom per un altre lloc però no se sap on. A Madrid li diuen que més que màgia això és “una salida de pata de banco”, és a dir, una ficada de pota. Que li diguin que és una mica emprenyador, ja està bé; però que el considerin un banc amb potes, ja no està tan bé. Parlant de bancs, la infanta Eleonor ja té el seu cordó umbilical al banc privat d’òrgans, on el congelaran i el conservaran usque ad aeternitatem com a cosa seva i només seva, per tu, tan sols per tu, xamosa nina. Si no serveix per res, és igual, el que importa és pensar en el futur de manera particular. Ben particular és el tema del ditxós castell de Montjuïc (“I tens dreta en la mar la muntanya que venja amb son castell al cim, i amb la revenja, més ai!, en el flanc”) que s’ha convertit en una mena de mussol a l’ull marí de la ciutat, que no es cura amb cataplasmes, ni amb promeses, ni amb entregues, ni amb anades ni vingudes. Estic d’acord amb en Joan Safont: que se´l quedin !, o encara millor, que se l’emportin, pedra a pedra, i nosaltres ja ens cuidarem que sobre el solar que hi quedi no s’hi construeixi un Miramar de set estrelles ni res de semblant.

Com enyoro els temps futurs, aquells moments de tranquil.litat que inevitablement han de venir, quan seran només un record llunyà les caixes dels papers de Salamanca, la gestió de l’aeroport, “la salidas de pata de banco”, els cordons congelats i les pedres de Montjuïc...!! Llavors celebrarem que tot això hagi passat només una vegada, i encara gràcies, mentre el bressoleig amable del bolero continuarà evocant-nos coses més engrescadores: “solamente una vez amé en la vida, solamente una vez y nada más “.

Comentaris

Xavi Amat ha dit…
I mentrestant no ve aquest futur, Cinto, ens haurem de conformar escoltant boleros? Potser que anem a menjar calçots, també ;-)

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?