Benvingut el Pacte per l'Educació
El Pacte per l’Educació fa visible una obra de govern de rellevància. Per primera vegada en el terreny de l’ensenyament ha culminat amb resultat positiu una iniciativa d’aquestes dimensions i participació, endegada des de la Conselleria i reclamada per molts sectors implicats. Es va partir d’un guió, després estructurat en diferents àmbits de treball (de caire general, educació i família, professorat, autonomia de centres, igualtat d’oportunitats i corresponsabilitat dels Ajuntaments), amb propostes de tots els grups, entitats i persones interessades.
El Pacte inclou un conjunt significatiu de mesures, i garanteix una important dotació de persones (més mestres) i de mitjans econòmics. La sisena hora a primària és una aportació més, pràctica i simbólica alhora en ordre a visualitzar un aspecte molt concret de la igualtat d’oportunitats per als alumnes d’aquest nivell. La cúpula dels Sindicats CCOO i UGT han apostat fort a última hora per aconseguir l’acord. Només cal veure les manifestacions de Coscubiela afirmant que ”no es pot dir que no a tot”.
Llàsti
ma que USTEC-STEs no l’hagi signat, tractant-se del Sindicat majoritari en el sector. Les reflexions d’USTEC, proper paradoxalment a ERC, entorn del guió del Pacte, eren molt pertinents. Pel que fa a la sisena hora, però, al meu entendre, la qüestió es tractava amb certa simplicitat :” si el currículum ja és prou extens, si els nostres calendaris es mouen entorn la mitjana europea, sembla que de la mateixa manera que es fa en els països del nord d’Europa, no es tractaria d’ampliar l’horari lectiu, perquè creiem que ja és suficient sinó de reclamar un mateix horari per a tots els centres educatius i que es faci realitat una oferta pública i gratuïta d’activitats que ajudin a la consecució d’una veritable conciliació”. Una vegada més es recorre al fácil argument segons el qual una hora més no garanteix una major qualitat (com si algú digués que no accepta un augment de sou perquè no li assegura la tranquil-litat econòmica que tindria si li toqués la loteria). Es confonen els mitjans amb els objectius, sene tenir en compte que els segons no s’assoleixen sense els primers.
I es fa la comparació amb els països nòrdics, donant per suposat que amb un horari ampliat no es pot treure més rendiment qualitatiu. No és ben bé veritat que aquests països tinguin horaris d’ensenyament més reduïts. Finlandia, paradigma de l’excel-lència educativa, utilitza un sistema educatiu molt flexible, i en conjunt no hi dedica menys temps sinó molt més al llarg de la vida dels estudiants. L’escola primària (que inclou la ESO d’aquí) dura nou anys i pot perllongar-se fins als 17 de vida de l’alumne o fins que aquest aprovi el programa, i el batxillerat es pot cursar durant dos, tres o quatre anys, fins als 19 de vida de l’alumne. Andreas Scleicher, re
sponsable de l’Informe PISA, posava de relleu aquesta flexibilitat en el sistema educatiu de Finlàndia com una de les claus del seu èxit, juntament amb els nivells d’exigència que es proposen en els programes, tant per als professors com per als alumnes. Aquestes bases possibiliten una pràctica igualtat d’oportunitats durant la vida laboral: el 40% dels treballadors de Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Suïssa o EEUU realitzen cada any algun curs de formació contínua, mentre que a Espanya, com a Grècia, Itàlia o Portugal, aquest percentatge no arriba al 10%.
Esperem que la major disponibilitat de temps i de mestres que comporta el Pacte ajudi a millorar la nostra qualitat educativa i a pal-liar el fracàs escolar que cristal-litza a secundària. Tot i que parlar de fracàs escolar penso que no és adequat: els alumnes no “fracassen” escolarment; en tot cas hi ha molts altres factors previs o simultanis, relacionats amb l’entorn social i cultural en què es desenvolupen, que els porten a fracasar. L’anomenat fracàs escolar és el símptoma d’un fracàs més general i més greu.
El Pacte inclou un conjunt significatiu de mesures, i garanteix una important dotació de persones (més mestres) i de mitjans econòmics. La sisena hora a primària és una aportació més, pràctica i simbólica alhora en ordre a visualitzar un aspecte molt concret de la igualtat d’oportunitats per als alumnes d’aquest nivell. La cúpula dels Sindicats CCOO i UGT han apostat fort a última hora per aconseguir l’acord. Només cal veure les manifestacions de Coscubiela afirmant que ”no es pot dir que no a tot”.
Llàsti
ma que USTEC-STEs no l’hagi signat, tractant-se del Sindicat majoritari en el sector. Les reflexions d’USTEC, proper paradoxalment a ERC, entorn del guió del Pacte, eren molt pertinents. Pel que fa a la sisena hora, però, al meu entendre, la qüestió es tractava amb certa simplicitat :” si el currículum ja és prou extens, si els nostres calendaris es mouen entorn la mitjana europea, sembla que de la mateixa manera que es fa en els països del nord d’Europa, no es tractaria d’ampliar l’horari lectiu, perquè creiem que ja és suficient sinó de reclamar un mateix horari per a tots els centres educatius i que es faci realitat una oferta pública i gratuïta d’activitats que ajudin a la consecució d’una veritable conciliació”. Una vegada més es recorre al fácil argument segons el qual una hora més no garanteix una major qualitat (com si algú digués que no accepta un augment de sou perquè no li assegura la tranquil-litat econòmica que tindria si li toqués la loteria). Es confonen els mitjans amb els objectius, sene tenir en compte que els segons no s’assoleixen sense els primers.I es fa la comparació amb els països nòrdics, donant per suposat que amb un horari ampliat no es pot treure més rendiment qualitatiu. No és ben bé veritat que aquests països tinguin horaris d’ensenyament més reduïts. Finlandia, paradigma de l’excel-lència educativa, utilitza un sistema educatiu molt flexible, i en conjunt no hi dedica menys temps sinó molt més al llarg de la vida dels estudiants. L’escola primària (que inclou la ESO d’aquí) dura nou anys i pot perllongar-se fins als 17 de vida de l’alumne o fins que aquest aprovi el programa, i el batxillerat es pot cursar durant dos, tres o quatre anys, fins als 19 de vida de l’alumne. Andreas Scleicher, re
sponsable de l’Informe PISA, posava de relleu aquesta flexibilitat en el sistema educatiu de Finlàndia com una de les claus del seu èxit, juntament amb els nivells d’exigència que es proposen en els programes, tant per als professors com per als alumnes. Aquestes bases possibiliten una pràctica igualtat d’oportunitats durant la vida laboral: el 40% dels treballadors de Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Suïssa o EEUU realitzen cada any algun curs de formació contínua, mentre que a Espanya, com a Grècia, Itàlia o Portugal, aquest percentatge no arriba al 10%.Esperem que la major disponibilitat de temps i de mestres que comporta el Pacte ajudi a millorar la nostra qualitat educativa i a pal-liar el fracàs escolar que cristal-litza a secundària. Tot i que parlar de fracàs escolar penso que no és adequat: els alumnes no “fracassen” escolarment; en tot cas hi ha molts altres factors previs o simultanis, relacionats amb l’entorn social i cultural en què es desenvolupen, que els porten a fracasar. L’anomenat fracàs escolar és el símptoma d’un fracàs més general i més greu.
Comentaris