Alba

William Blake: la creació d'Adam

La notícia de la nena de cinc anys maltractada greument, segons sembla, pel seu padrastre, en el si d’una família reconstituïda (parella procedent de divorci o separació anterior, tots dos amb fills molt menors que han quedat sota la guarda i custòdia de la mare, i que per tant passen a conviure amb un padrastre i necessàriament han d’establir relacions absolutament noves respecte de les que tenien en la família biològica), planteja en el context de la violència domèstica potser el problema més punyent, el de la violència que pateixen els infants tant de part dels progenitors biològics com de part, com és ara el cas, dels padrastres. Val a dir que aquesta violència no és patrimoni de les famílies reconstituïdes, però val la pena no perdre de vista algunes dades:

A) En un interessant estudi ("Les relacions paterno-filials de fet"), publicat per la Revista Jurídica de Catalunya (2005, vol 1), la professora de la UPF Margarita Garriga Gorina assenyala els següents trets característics de la família reconstituïda: és més complexa i menys estable que la tradicional; el procés de creació de vincles afectius és lent i passa per vàries etapes, amb períodes de major risc de fracàs que poden arribar als cinc anys; les estadístiques indiquen una especial incidència de situacions de violència vers els fillastres; disminueixen la supervisió i responsabilitat parentals; positivament, els menors poden descobrir un concepte de paternitat no exclusiva contra el que els pares sovint exigeixen, de manera que arriben a assumir que tenen dos tipus de pare o de mare, i que com més es manté la relació amb el progenitor amb qui no es conviu més fàcil és l’adaptació a la nova situació familiar. En hipòtesi, poc temps després de la ruptura dels progenitors , els fills poden tenir, a més dels pares biològics, dos padrastres, quatre grups d’avis i cinc tipus de germans.

B) També estadísticament, a nivell de l’Estat Espanyol, consta que el grau de violència exercida contra els menors és 4’6 vegades més alt en la família reconstituïda que en la tradicional, i la practiquen molt majoritàriament els padrastres (conseqüència quasi necessària en atribuir-se en més del 90% dels casos la guarda i custòdia del menor a la mare, de forma que el manteniment del vincle amb aquesta pot comportar un risc no desitjat de rebuig de part del padrastre), contràriament al que passa en les famílies tradicionals en què la violència, sobretot psicològica i per negligència (no la física), és exercida majoritàriament per la mare. També estadísticament consta que els maltractadors vénen condicionats per problemes d’atur, de consum d’alcohol i drogues, per un baix nivell cultural i per un pobre entorn social (inclosa la vivenda inadequada, en moltes ocasions) .

A la misogínia que està a la base de la violència de gènere, tan condicionada pels elements atàvics de la cultura patriarcal, cal afegir, doncs, aquests factors de risc que comporta el canvi inevitable de les estructures familiars tradicionals. Sense un treball en profunditat que ajudi culturalment a manejar aquesta situació tan complexa, descobrint nous valors (el de la paternitat no exclusiva, potser el més important) i protegint el més valuós de la família tradicional, no és possible fer front a aquestes situacions de violència, per bé que s’han d’intentar evitar amb mesures adequades de serveis socials, policials i judicials. L’escola està desbordada davant aquests problemes, més aviat en pateix les conseqüències; la desadaptació a les noves estructures familiars n’és sovint la causa generadora. On s’ha de buscar aquesta cultura de nous valors ?