La riquesa intangible



Ves per on, resulta que la petroliera Repsol Ypf de cop i volta ha perdut el 25% de la seva riquesa, de les seves reserves de cru provades. Els seus gestors al.leguen com a causes de tan sorprenent pèrdua els canvis de marc legal i contractual a Bolívia i Veneçuela (noves lleis d’hidrocarburs i introducció de noves societats mixtes), el comportament no esperat d’alguns jaciments d’Argentina i la incertesa sobre la pròrroga automàtica de certes concessions. En altres paraules, el canvi d’alguns escenaris polítics han tornat l’empresa una mica més pobre. Una prova més de l’enginyeria comptable que infla en segons quines circumstàncies els actius de les empreses creant una riquesa fictícia que de moment provoca la puja en la cotització borsària, l’enriquiment vertiginós d’alguns i, a curt o mig termini, la caiguda sobtada en perjudici dels petits accionistes. Repsol ha contractat equips d’advocats que busquin els responsables de la desaparició d’aquesta riquesa intangible. Tampoc res de nou: els responsables són ells mateixos, els tenen a casa, però per salvar la imatge han de fer veure que algun factor extern va inflar el globus. Els comencen a ploure demandes de reclamació, sobretot de part dels inversors de poc temps abans de l’anunci de la retallada, perquè s’han vist drefraudats per unes expectatives que eren falses.

La creació d’aquestes bombolles de riquesa imaginària, en contrast amb la precarització de les relacionas de treball al si de les empreses de producció concreta (Seat, últimament, com exemple frapant) s’ha anat repetint en els últims temps: Terra, World Com (amb el seu conseller delegat, Ebbers, condemnat a 25 anys de presó), Tyco, Enron, aquesta última la més paradgimàtica, la major contribuent a la campanya del partit republicà d’EEUU, empresa tinguda per model. En tots els casos hi ha responsabilitat dels comptables, que solen ser més imaginatius del compte, dels executius que utilitzen fraudulentament informació priviligiada, dels bancs i dels auditors i controladors externs.

Menys mal que encara hi ha economistes que defensen una gestió empresarial responsable partint de la denominada "responsabilitat social corporativa" (RSC) que no busca tant la maximització del valor, com a raó de ser de l’empresa, com el benefici de tots el intervinents, treballadors, accionistes, comunitat financera, proveïdors, clients i societat en general. Al si del Ministeri de Treball espanyol s’ha creat un fòrum d’experts en RSC. Una utopia, donada la naturalesa del capital ? Mals presagis si hem de fer cas de les recomanacions del neocon Moisés Naim, de la revista nordamericana Foreign Policy, que defensa que la pretensió de restringir la cultura del suborn i la cobdícia és una il.lusió paralitzant, que la lluita per mantenir comportaments ètics en l’activitat econòmica causa múltiples danys col.laterals, ja que la corrupció és consubstancial a la humanitat... Dissortadament, doncs, sembla que ens esperen múltiples bombolles financeres de riquesa intangible que serviran per enriquir uns quants.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?