Iconoclastes


Una sèrie de dotze caricatures de Mahoma publicades al diari danès Jyllands Posten, reproduïdes en solidaritat pel setmanari norueg Magazinet, ha desencadenat una pluja de protestes en molts països islàmics exigint càstig i correcció als seus autors. El redactor en cap del diari ha explicat que va tenir la idea de demanar a dotze artistes danesos que expressessin amb caricatura com veien ells a Mahoma, a rel d’haver conegut les enormes dificultats d’un escriptor de literatura infantil per trobar un il.lustrador per a un llibre sobre l’Islam. Es podria dir que ha provocat el debat posant el dit a la ferida.

No és tant una qüestió de llibertat d’expressió com d’orientació cultural. La llibertat d’expressió s’entén consolidada en les societats democràtiques com un dret fonamental derivat de la llibertat de pensament (a la Constitució la llibertat ideològica és anterior a la llibertat d’expressió), protegit amb un sistema rigurós de garanties que va anar cristal.litzant durant el S.XVIII o “de les llums”, seguint un procés de secularització que l’Islam no ha conegut.

Les societats islamistes fonamentalistes són iconoclastes (destructores d’imatges o icones). És ben expressiva la imatge de les canonades del talibans contra els budes de Bumiyan a l’Afganistà el 2001. Alà és tan absolutament “altre” que no pot ser representat amb cap imatge, com tampoc Mahoma, el profeta. També en el cristianisme oriental es plantejà amb molta duresa aquesta qüestió, resolta sortosament amb el segon Concili de Nicea el 787 d.c., acceptant la veneració d’imatges com una conseqüència natural del dogma de l’encarnació. Sortosament, perquè aquesta superació va possibilitar en els segles a venir la creació artística fonamentada en la iconografía bíblica.

Són sensibilitats culturals totalment diferents. El que no es pot admetre és la manipulació que fan els mandataris d’aquests països (molts d’ells idòlatres adoradors de la pitjor parafernàlia occidental) d’aquest sentiment primari iconoclasta per continuar sent ells els venerats, els intocables, els garants de la “umma”, comunitat en teoria fraternal però totalment discriminatòria per a les dones i per als menys afavorits socialment.

Per quan un Concili de Nicea islàmic ?

Comentaris

Joan Safont ha dit…
Es curiós que aquí qualsevol pagés ancestral o d'avui mateix sol rumorejar un "me cagon Déu" per qualsevol cosa, fins i tot es fa broma del més diví (recordem per exemple el personatge de Déu al Jueves o les diferents películ·les de la Vida de Brian fins Así en el cielo como en la tierra de José Luís Cuerda. Sembla com si qualsevol excusa exercités la sensibilitat de cultures massa acostumades al victimisme i a l'ofensa, que en ocasions als seus països no respecten gaires drets.
cinto amat ha dit…
Joan,
El renec és molt català. Recorda que hi va haver un temps en què estava perseguit i penat !! Tot i que no deixa de ser una forma d'imprecació religiosa. Em sembla que el tenir la pell tan prima en qüestions d'ofensa per sentiments religiosos sempre ha anat inversament proporcional al grau de democràcia i de desenvolupament cultural de les societats. Potser per això entre nosaltres qui vol ofendre en aquest camp l'ha de dir o fer molt grossa, i llavors se li veu massa que es passa de la ratlla...

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu