Crim i pena



La decisió del Ple de la Sala Penal del Tribunal Suprem, en relació amb la refundició de penes sol.licitada pel terrorista Henri Parot (condemant a una pena de 4.797 anys de presó per 26 assassinats consumats i 166 de frustrats), aplica un criteri totalment nou en la redempció de penes pel benefici penitenciari del treball a la presó (un dia per cada dos de treball) o per altres benficis extraordinaris. Fins ara s’havia entès que aquesta redempció de pena s’havia d’aplicar sobre els 30 anys, temps màxim de compliment efectiu segons el Codi Penal de 1973 (d’acord amb el qual va ser condemnat aquest terrorista), de manera que podria sortir en llibertat el 2.011, amb una redempció de pena de poc menys d’un terç del total possible de trenta. Es considerava que els 30 anys passaven a ser una pena autònoma en tot cas, independent del total d’anys que resultessin en l’aplicació estricta del C.Penal per a cada delicte en concret quan hom era jutjat per una sèrie de fets delictius connectats entre si. Ara, en canvi, la redempció s’aplicarà no sobre els 30 anys de màxim compliment sinó sobre cada pena a la que va ser condemnat per cada delicte, començant pels més greus, de manera que haurà de complir el total de 30 anys possible, fins al 2.020. Tres dels quinze magistrats s’hi han oposat per considerar que amb aquest criteri es fa una aplicació retroactiva de la normativa penal (la que és vigent ara, des de la reforma de 2003, però que no era vigent quan es va jutjat Parot), prohibida per imperatiu constitucional.

A l’Audiència Nacional es perden més de trenta cintes gravades amb converses de narcotraficants, pèrdua que significarà que el mateix Tribunal Suprem els hagi de deixar en llibertat per manca de proves, i el tema no es comença a moure fins que un diari de gran tirada ho denuncia. Alguns dels acusats de participar en l’atemptat del 11-M, en situació de presó provisional, hauran esgotat el temps màxim legal previst per aquesta situació i hauran de ser posats en llibertat abans de ser jutjats, amb risc clar que es facin fonedissos, i quan veuen que el temps s’acosta algú corre a requerir a l’instructor perquè acabi ràpid la feina abans que això no passi. Mentrestant, el Consell del Poder Judicial continua inoperant, eternament enfrascat en lluites internes on sistemàticament s’imposa el criteri de la majoria conservadora, i ara la Sala Penal del T. Suprem força una interpretació del compliment de la pena que té més a veure amb les urgències i l’espectacularitat del cas (no se n´havien adonat abans ?) que amb les raons del dret penal. Tot plegat crea una incòmoda sensació d’inseguretat i provisionalitat.

Més enllà dels tecnicismes penals, m’interessa enfrontar el fons d’opinió que sorgeix d’questa problemàtica on priva la idea de què la presó no és el lloc adequat per a la reinserció social (encara que justament la redempció de pena hi està orientada) però sí el lloc més convenient perquè qui l’ha fet la pagui, i quan més temps quedi angarjolat millor. La presó, com diu M.Foucault, com institució exemplar de totes les altres institucions de segrest (fàbriques, escoles, hospitals, família…) on de manera específica es procedeix a segrestar institucionalment el cos i el temps personal, en el context d’una societat dominada pel "panoptisme", forma de vigilància que s’exerceix sobre les persones de manera individual i continuada (no és això també la publicitat?), quan no interessa tant indagar què ha passat i per què sinó posar de relleu la perillositat dels individus, com si d’un control i d’una correcció rigorosos del seu comportament se n’hagués de derivar la solució als problemes de violència. Es pot mantenir una persona empresonada de per vida i no per això la societat serà més segura ni la justícia més realitzada. La presó no resol cap d’aquests problemes, és només una fràgil convenció que es crea en un moment determinat per excloure relativament, i durant un temps, de la convivència social els qui n’han infringit les normes, sense perdre de vista que s’ha de fer el possible perquè hi tornin en les millors condicions. És curiós constatar que en la concepció primera dels grans teòrics de la pena (Beccaria, Bentham) la presó no hi tenia lloc, i sí en canvi altres formes de resposta o reacció social, com l’allunyament, l’exili, el reconeixement humiliant dels fets…

Els 4.797 anys de presó teòrica imposats al terrorista Parot són una prova de què la pena s’ha de buscar en un altre lloc i amb unes altres formes, de tan exorbitant com és la culpa. No hi ha reacció social possible (i menys que cap altra, la pena de mort), ni qualitativa ni quantitativa, que pugui reparar un mal tan enorme. Henri Parot serà el mateix si surt el 2.011 que el 2.020. Tindran les víctimes més satisfacció perquè haurà complert més anys de presó? La pena va unida a la consciència de culpa del propi autor, i la víctima no n´ha de ser l’etern acusador sinó el testimoni de què és possible retornar de la violència encara que no es pugui recuperar mai més la innocència.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?