Les ingerències del temps (a propòsit de "Caché", de Michael Haneke)
Més exactament , la reflexió a què dóna lloc la pel.lícula de M. Haneke (premi al millor director de Cannes 2005 i premi de l’Acadèmia del Cinema Europeu a la millor pel.lícula del 2005) es mouria entorn de la ingerència de la culpa en el temps, culpa individual que parteix d’uns fets concrets que semblen enterrats o totalment oblidats en el passat personal, i culpa col.lectiva metaforitzada o vehiculada a través d’aquests fets concrets que s’estenen a la societat francesa, i europea en general, tot denunciant-ne la indiferència i la pretesa ignorància en relació amb els seus orígens i les seves conseqüències.
El mateix Haneke ha afirmat que “volia fer una pel.lícula a partir de la culpa, basada en un adult que s’ha de confrontar amb un fet de la seva infantesa, amb un acte de crueltat exercit sobre un nen algerià, Majid. Els fets que posen en marxa la història esten extrets de l’ocupació d’Algèria per França, però en el pla personal és la història d’una culpa reprimida durant molt de temps. I de la seva negació. Aquesta és la consideració moral. Considero que és més una pel.lícula filosófica que política o religiosa, doncs la culpa és un concepte judeocristià, però també filosòfic”.
La reproducció paral.lela del temps mitjançant cintes de video, amb llargs plans seqüencials que indueixen a pensar que el present que es viu, indestriable de la ficció que es representa, és en realitat una condensació del passat que no ha desaparegut sinó que pugna per obrir-se pas, per continuar “existint”, desemmascara la fragilitat de les relacions actuals de parella, familiars, socials, dels mitjans de comunicació (que Haneke considera manipuladors perquè contribueixen al miratge de l’apropiació immediata dels fets quan en realitat els banalitzen i els buiden de coneixement, d’experiència). No és casualitat que el protagonista sigui el presentador d’un programa de tertúlies televisives, en un ambient professional i d’amistats que suggereix només fredor, artificiositat, buidor. Un present de carcassa minat per un sentit de culpa fonamentada en responsabilitats reals que no es volen assumir.
La pervivència del passat com un temps obert, operant, mai tancat, és per mi un dels temes més apassionants. La pel.lícula ens enfronta clarament a la ingerència o influència de determinats fets passats sobre la realitat present, sota la forma d’acusació exercida pel fill de Majid.
Superant els vells discursos sobre la dialèctica de la memòria i l’oblit, com també l’intent d’homogeneïtzar el sentit del passat amb una única interpretació (la dels mitjans de comunicació), la filosofia posa de relleu aquesta influència dels fets del passat sobre el present. Manuel Cruz (“Las malas pasadas del pasado. Identidad, responsabilidad, historia”, premi Anagrama d’assaig 2005) recorda la reflexió de Odo Marquard en aquest sentit : “La llibertat no és simplement la capacitat d’elecció política sinó sobretot la consciència de què el passat és múltiple."
Múltiple i interrogador del present com senyala el mateix Manuel Cruz : “ Vivir no es durar, y pocas cosas traicionan tanto la propia dignidad como el vergonzoso silencio alrededor de las preguntas : ¿para qué queremos todo ese poder?, ¿para qué un tiempo sin fin?”.
El temps desvelat de “Caché” porta Majid a l’autoaniquilació, i a Georges a l’intent d’oblidar-ho tot a través dels somnífers. L’expectativa de futur en aquestes condicions no pot sinó nodrir-se de fortes dosis de realisme, no exemptes de pessimisme operatiu.
El mateix Haneke ha afirmat que “volia fer una pel.lícula a partir de la culpa, basada en un adult que s’ha de confrontar amb un fet de la seva infantesa, amb un acte de crueltat exercit sobre un nen algerià, Majid. Els fets que posen en marxa la història esten extrets de l’ocupació d’Algèria per França, però en el pla personal és la història d’una culpa reprimida durant molt de temps. I de la seva negació. Aquesta és la consideració moral. Considero que és més una pel.lícula filosófica que política o religiosa, doncs la culpa és un concepte judeocristià, però també filosòfic”.
La reproducció paral.lela del temps mitjançant cintes de video, amb llargs plans seqüencials que indueixen a pensar que el present que es viu, indestriable de la ficció que es representa, és en realitat una condensació del passat que no ha desaparegut sinó que pugna per obrir-se pas, per continuar “existint”, desemmascara la fragilitat de les relacions actuals de parella, familiars, socials, dels mitjans de comunicació (que Haneke considera manipuladors perquè contribueixen al miratge de l’apropiació immediata dels fets quan en realitat els banalitzen i els buiden de coneixement, d’experiència). No és casualitat que el protagonista sigui el presentador d’un programa de tertúlies televisives, en un ambient professional i d’amistats que suggereix només fredor, artificiositat, buidor. Un present de carcassa minat per un sentit de culpa fonamentada en responsabilitats reals que no es volen assumir.
La pervivència del passat com un temps obert, operant, mai tancat, és per mi un dels temes més apassionants. La pel.lícula ens enfronta clarament a la ingerència o influència de determinats fets passats sobre la realitat present, sota la forma d’acusació exercida pel fill de Majid.
Superant els vells discursos sobre la dialèctica de la memòria i l’oblit, com també l’intent d’homogeneïtzar el sentit del passat amb una única interpretació (la dels mitjans de comunicació), la filosofia posa de relleu aquesta influència dels fets del passat sobre el present. Manuel Cruz (“Las malas pasadas del pasado. Identidad, responsabilidad, historia”, premi Anagrama d’assaig 2005) recorda la reflexió de Odo Marquard en aquest sentit : “La llibertat no és simplement la capacitat d’elecció política sinó sobretot la consciència de què el passat és múltiple."
Múltiple i interrogador del present com senyala el mateix Manuel Cruz : “ Vivir no es durar, y pocas cosas traicionan tanto la propia dignidad como el vergonzoso silencio alrededor de las preguntas : ¿para qué queremos todo ese poder?, ¿para qué un tiempo sin fin?”.
El temps desvelat de “Caché” porta Majid a l’autoaniquilació, i a Georges a l’intent d’oblidar-ho tot a través dels somnífers. L’expectativa de futur en aquestes condicions no pot sinó nodrir-se de fortes dosis de realisme, no exemptes de pessimisme operatiu.
Comentaris