Euskadi Ta Askatasuna










Les teves raons foren espurnes esteses
que sorgiren del xoc violent de les espases.
Et vas armar, i nosaltres, companys il.lusos,
et vam ajudar amb el silenci a brandir l’arma
fins que aquelles espurnes es tornaren foc
encès, arborat i inclement contra la vida,
oblidant que sempre la vida és innocent.
El poble que tu vols, potser ja no existeix,
li has assolat els camps i entenebrit els sommnis
quan més necessitava fruir la llibertat. 
Víctima cruent de la teva pròpia culpa,
no pots desviar el rostre dels qui t’han marcat,
cos sobre cos, amb els estigmes de la mort.
No cal que et justifiquis:
et deixem el plat a taula i la porta oberta
perquè si et refàs de la teva covardia
puguis veure finalment que no és la venjança
el que t’espera, sinó l’alenar serè,
l’aire tranquil damunt tots els colors del verd,
aquells que un dia (te’n recordes?) vam cantar-te.

C.A.

Comentaris

Maria Carme Maltas ha dit…
No sé si els bascos entenen el català, altrament caldrà que escriguis aquest poema en euskera, tot i que penso que tant li fa la llengua, és qüestió de voler entendre i d'escoltar aquest clam de pau que molts desitgem des de fa temps.

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat