Tot esperant Carod

Entra dins la mecánica de la lógica política que CiU, després de forçar la representació de les seves reivindicacions en les negociacions de l’Estatut, hagi buscat la representació final de la foto amb Zapatero per tal que pugui aparèixer Mas com el factor determinant en l’acord definitiu. Prèviament, és clar, el PSC l’hi havia deixat la via lliure una vegada esgotades les seves aportacions als dos cantons de la taula, després de dir-se a si mateix non va plus. L’escenificació de Mas i Duran a la Moncloa és, d’altra banda, la que més convé a Zapatero: qui podrà posar en dubte la bondat de l’acord si CiU és el factor universal davant les Espanyes de tots els acords que es fan i es desfan ? Aquest escenari no és el que més convé a Maragall, però estic segur que el PSC ha deixat que es guarnissin a pleret els detalls de l’escena, perquè temps i raons tindran per demostrar que ells han estat decisius com el qui més.

I Esquerra ?. Esperant Godot, que aquesta vegada segur que vindrà. Segur que se sumarà a l’acord. No té alternativa, per més que ara maldi per esgotar els serrells de la negociació fins al final per demostrar als seus electors que ha fet tot el que ha pogut. L’opció pel “no” definitiu li significaria el retorn a la política testimonial, i no deu ser això el que desitja després d’haver-se convençut, i haver convençut a molts, que és capaç de fer política concreta i eficaç.

I en què queda l’Estatut ? Veurem el text que finalment acabi sortint de la comissió del Congrés; temps hi haura també per comparar-lo amb la proposta, per fer inventari de danys i perjudicis, i balanç de guanys i pèrdues. No m’atreveixo a dir allò de ha mort l’Estatut, visca l’acord !!, perquè s’assembla massa al que volia el PP. I el PP, ja ho sabem, és més de l’altre món que d’aquest (vull dir del món preconstitucional).