Acord a la vista ?
Sobre les opinions dels “confidencials” de torn, de tota mena i espècie, sobre si hi haurà o no acord per l’Estatut, es podrien dir moltes coses, i no totes positives, ja que s’estan transformant en una colla de xafarders de poble o de barri que sense base es vanten de saber més que ningú, una seudocategoria de petits poders fàctics i mediàtics que presumeixen de dominar la realitat, de conèixer el que hi ha rere les pantomimes o els tripijocs de titellaires a què redueixen la política, deixant anar una commiserativa mirada d’indulgència sobre els ignorants i ingenus espectadors de la platea, que som la majoria.
Per això vull exercir de ciutadà responsable i no de confidencial xafarder, i m’atreveixo a sostenir que hi ha dades objectives, i no suposicions més o menys ben o malintencionades, per pensar que potser estem en la via de l’acord entorn de l’Estatut. Quan Mas diu que el que és fonamental en el finançament que es proposa des de Catalunya és la preeminència de la Generalitat en la recaptació dels impostos i la millora substancial dels recursos, i quan des del govern Zapatero es diu que certament Catalunya té un déficit financer, vol dir que les dues parts estan fent un exercici de realisme que pot conduir a bon port. La política com art del que és possible. Si la proposta del nou Estatut és, com s’ha dit, una proposta de màxims, vol dir que per sota d’aquest màxim hi ha un marge de negociació i d’acord. Si Zapatero i Mas s’acosten, això no hi ha qui ho pari.
Fora d’aquest moviment d’acostament, cada grup manté les seves representacions, continua servint carnassa als confidencials de qualsevol estirp. CiU continua fingint radicalitat per quedar bé amb els sectors que contra el parer de Mas retirarien la proposta; ERC sap que ha de ballar el ball que toquen PSC-PSOE i CiU (mira per on: en la tramitació davant el Parlament, CiU va estar pendent fins a l´últim moment de si ERC es despenjava o no, i ara en canvi ERC no es podrà despenjar si CiU té decidit pactar; IC porta com sempre el fanalet de cua que mira de convertir en estandart d’altíssimes reclamacions que són com fum que s’esvanirà si Mas i Zapatero volen; i el PP queda sol, entortolligat amb els fils del refús i de la connivència d’última hora amb el colpisme virtual. Però tant se val, si hi ha acord tots hauran prestat un bon servei al país (i no és broma), al país real, aquell que potser, com afirma Bono, prefereix més votar Zapatero que Maragall. Al país (o a la nació catalana, com es vulgui), a Espanya , i al País Basc a curt termini.
Per això vull exercir de ciutadà responsable i no de confidencial xafarder, i m’atreveixo a sostenir que hi ha dades objectives, i no suposicions més o menys ben o malintencionades, per pensar que potser estem en la via de l’acord entorn de l’Estatut. Quan Mas diu que el que és fonamental en el finançament que es proposa des de Catalunya és la preeminència de la Generalitat en la recaptació dels impostos i la millora substancial dels recursos, i quan des del govern Zapatero es diu que certament Catalunya té un déficit financer, vol dir que les dues parts estan fent un exercici de realisme que pot conduir a bon port. La política com art del que és possible. Si la proposta del nou Estatut és, com s’ha dit, una proposta de màxims, vol dir que per sota d’aquest màxim hi ha un marge de negociació i d’acord. Si Zapatero i Mas s’acosten, això no hi ha qui ho pari.
Fora d’aquest moviment d’acostament, cada grup manté les seves representacions, continua servint carnassa als confidencials de qualsevol estirp. CiU continua fingint radicalitat per quedar bé amb els sectors que contra el parer de Mas retirarien la proposta; ERC sap que ha de ballar el ball que toquen PSC-PSOE i CiU (mira per on: en la tramitació davant el Parlament, CiU va estar pendent fins a l´últim moment de si ERC es despenjava o no, i ara en canvi ERC no es podrà despenjar si CiU té decidit pactar; IC porta com sempre el fanalet de cua que mira de convertir en estandart d’altíssimes reclamacions que són com fum que s’esvanirà si Mas i Zapatero volen; i el PP queda sol, entortolligat amb els fils del refús i de la connivència d’última hora amb el colpisme virtual. Però tant se val, si hi ha acord tots hauran prestat un bon servei al país (i no és broma), al país real, aquell que potser, com afirma Bono, prefereix més votar Zapatero que Maragall. Al país (o a la nació catalana, com es vulgui), a Espanya , i al País Basc a curt termini.
Comentaris