Acabant la lectura de la proposta de nou Estatut: el finançament



Condicionants del finançament actual.-

La Constitució (art.157.3) preveu que per mitjà d’una llei orgànica "pugui" regular-se l’exercici de les competències financeres de les Comunitats Autònomes. Que es "pugui", per tant,no vol dir que sigui constitucionalment necessari. Per la seva banda, l’Estatut vigent es va adaptar a aquesta previsó constitucional i en la seva Disposició Addicional setena manifesta que en l’exercici de les competències financeres s’ajustarà al que estableixi aquesta llei orgància estatal. I així estem, juntament amb totes les CCAA de règim comú en aquesta matèria (totes menys Navarra i el País Basc en règim de concert privilegiat i no solidari amb la resta de Comunitats), condicionats per la Llei O. de Finançament de les CCAA (LOFCA) de 1980, amb les següents característiques :

- Regeix el finançament de les CCAA juntament amb l’Estatut de cadascuna d’elles (és a dir, la LOFCA no exclou que cada Comunitat pugui recollir en el seu Estatut les corresponents previsions financeres).

- Els ingressos de les Comunitats en cap cas poden significar privilegis econòmics o socials ni provocar barreres fiscals en el territori espanyol.

- La garantia de l’equilibri econòmic correspon a l’Estat, que també ha de vetllar per la solidaritat entre les regions i nacionalitats, establint-se un Fons de Compensació que es dota anualment amb un percentatge de la base de la inversió pública en els pressupostos i que es distribueix atenent a criteris de renda per habitant, taxa de població emigrada en els darrers deu anys, percentatge d’atur, superfície i fet insular.
- El Consell de Política Fiscal i Financera de les CCAA (constituït pels ministres d’economia i hisenda i d’administracions públiques de l’Estat, i pels consellers d’hisenda de les Comunitats) és l’òrgan que coordina l’activitat financera entre les CCAA i la Hisenda de l’Estat.

- Només poden ser cedits a les CCAA aquests tributs: IRPF amb un límit màxim del 33% actualment; Impost sobre el patrimoni; Impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats; Impost sobre successions i donacions; IVA amb el límit màxim del 35% actualment; Impostos especials de fabricació (no sobre l’energia) amb el límit màxim actual del 40%; Impostos sobre l’electricitat, determinats mitjans de transport, sobre el joc i sobre les vendes minoristes de determinats hidrocarburs. L’Estatut vigent (article 45) preveu que la participació de Catalunya en la recaptació total de l’Estat es negociarà sobre les bases de coeficient de població i esforç fiscal mesurat per la recaptació en el territori del IRPF, per la quantia de les càrregues i serveis que continuï prestant l’Estat i per la solidaritat aplicada en funció de la relació inversa de la renda real per habitant a Catalunya respecte de la resta d’Espanya (cal subratllar que aquests criteris no s’han aplicat mai i sí només els de la LOFCA , durant tots els governs de CiU).

- La capacitat normativa en aquests impostos cedits es limita a la regulació de tarifes, tipus de gravàmen, deduccions i mínims exempts, si bé l’Estat pot delegar-ne la gestió, liquidació, recaptació, inspecció i revisió, llevat dels casos del IRPF, IVA i Impostos especials de fabricació.
La conseqüència d’aquest règim financer ha estat que Catalunya ha anat acumulant dèficit fiscal, amb persistent i creixent diferència entre els impostos que hi recapta anualment el Govern central i la despesa pública que rep. Dèficit xifrable el 2001 en uns 11.307 milions d’euros, el 9’2% del PIB català. Estudis recents indicarien que Catalunya hauria d’aportar el 3’83% del seu PIB a l’Estat pels serveis i despeses que aquest hi realitza (independentment de la solidaritat entre Comunitats), i en canvi l’any 2004 aquesta aportació va arribar fins al 12’4% del PIB. Segons altres estudis, el 1997 la mitjana de recursos públics per habitant era de 426.000 ptes a Navarra, de 396.000 ptes a Euskadi i de 270.000 ptes de mitjana a la resta d’Espanya.

Les línies de finançament de la proposta de nou Estatut.-

Per acabar amb aquest estat de coses la proposta en el Títol VI (articles 202 a 225) configura aquest sistema de finançament:
- El que estableix l’Estatut és aplicable de manera preferent en cas de conflicte normatiu amb la legislació de l’Estat (és a dir, la LOFCA deixaria de ser el referent obligat per al finançament de Catalunya).

- A més del rendiment dels impostos propis, la Generalitat passa a disposar del rendiment de tots els tributs estatals suportats a Catalunya, que tenen la consideració de cedits.

- Sobre tots aquests impostos la Generalitat té capacitat normativa i responsabilitat fiscal, que inclou en tot cas la participació en la fixació del tipus impositiu, exempcions, reduccions i bonificacions, i li correspon també la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots ells, per mitjà de l’Agència Tributària de Catalunya que s’ha de crear per llei del Parlament i que col.laborarà amb l’Administració tributària de l’Estat.

- Una part del rendiment de tots aquests impostos es cedeix a l’Estat per al finançamanet dels seus serveis, mitjançant un percentatge de participació. Així mateix la Genertalitat contribueix a la solidaritat amb les altres Comunitats a fi que els serveis autonòmics als ciutadans puguin assolir nivells similars amb esforç fiscal també similar.

- Aquesta solidaritat es concreta en mecanismes d’anivellament regits pels següents criteris: necessitat de despesa i capacitat fiscal tenint en compte la mitjana de les CCAA; equitat, tenint en compte la població relativa; eficiència econòmica tenint en compte el producte interior brut i l’esforç fiscal relatius; a major esforç fiscal, major capacitat financera; la solidaritat en cap cas no pot alterar la posició de Catalunya en l’ordenament de rendes per càpita entre les CCAA abans de l’anivellament.

- La Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat és l’òrgan bilateral de relació en aquest àmbit. Li correspon el seguiment i desenvolupament de tot el sistema financer i la seva actualització quinquennal. Està integrat per un nombre igual de representants de l’Estat i de la Generalitat i la seva presidència és rotatòria en torns d’un any. Exerceix les seves funcions sens perjudici dels acords subscrits pel Govern de Catalunya en aquesta matèria en institucions i organismes de caràcter multilateral (és a dir, eventuals acords en el si del Consell de Política Fiscal i Financera de la LOFCA amb els que el conseller d’hisenda de la Generalitat hagi mostrat conformitat: una multilateralitat relativa i funcional). Aquesta Comissió Mixta ha de determinar l’aportació catalana a les finances de l’Estat, establir els mecanismes de col.laboració entre l’ Agència Tributària de Catalunya i l’administració tributària de l’Estat, negociar la distribució dels fons estructurals europeus i acordar la valoració dels traspassos.

- Les inversions de l’Estat en infraestructures a Catalunya han de tendir a equiparar-se a la participació relativa del Pib de Catalunya amb relació al Pib del ‘Estat, tenint en compte els dèficits acumulats. Una comissió mixta especial ha de programar les inversions estatals en infraestructures.

- En el termini de deu anys s’ha d’haver reduït el dèficit fiscal fins a equiparar el finançament al dels territoris de renda relativa similar en altres països de la UE.

- En el termini de quinze anys la capacitat de finançament s’ha d’equiparar a la dels sistemes de concert i conveni (no menys que bascos i navarresos).

- En el termini d’un any la Comissió Mixta ha d’acordar la compensació financera que ha de rebre la Generalitat per les insuficiències del sistema aplicat fins ara.

- En el termini de sis mesos la Comissió Mixta ha de fixar la primera aportació catalana a les finances de l’Estat, prenent en consideració el coeficient de població de Catalunya i el seu esforç fiscal mesurat pel rendiment del IRPF .

- En la determinació de les necessitats de despesa s’ha de tenir en compte la població, la població immigrant, la dimensió de nuclis urbans i el nombre de persones en situació d’exclusió, i també el diferencial de despesa social en països d’un nivell de desenvolupament semblant.

- Pel que fa a les finances dels governs locals, s’atribueix a la Generalitat la capacitat legislativa per establir-ne i regular-ne els tributs i per acordar els criteris de distribució de les participacions a càrrec del pressupost de la Generalitat. Correspon a la Generalitat la tutela financera sobre els governs locals i s’ha d’establir un fons de cooperació local dotat a partir de tots els ingressos tributaris de la Generalitat a qui correspon també la percepció de les participacions en tributs i subvencions de l’Estat destinats als governs locals, havent-se de distribuir d’acord amb la llei de finances locals de Catalunya i els objectius mínims que fixi l’Estat (és a dir, s’aplica respecte de les finances locals el mateix criteri de centralització a favor de la Generalitat que es fixa per al finançament general respecte de l’Estat).

- En conclusió, un sistema configurat a impulsos d’un greuge real, que vol assegurar la centralitat de la Generalitat en matèria financera, i que no pot deixar de crear serioses friccions respecte de l’Estat i de les altres Comunitats, particularment en les urgències de reparació d’insuficiències que s’exposen en les Disposicions Addicionals sisena a vuitena i en la Disposició Final primera. La proposta pretén amancipar-nos econòmicament ja no mirant cap Espanya sinó cap als països d’Europa d’un nivell de desenvolupament similar. A més dels greuges comparatius hauríem de saber exposar una altra evidència: si la locomotora catalana funciona amb tots els mecanismes ben engreixats la solidaritat amb Espanya no se’n ressentirà sinó que millorarà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?