quadern d'en Cinto Amat

El resultat de les eleccions d’ahir té per a Mas tota l’aparença del part de les muntanyes. L’onada sobiranista, agitada per l’impuls de la manifestació de l’ 11 de setembre, tenia unes expectatives triomfals, excepcionals, creades en bona mesura pels media públics de ràdio i tv i una part important de la premsa i del creadors d’opinió. Tant era així, que el president no es va estar de demanar la majoria excepcional, amb el vot prestat d’altres formacions, conscient que en les circumstàncies especials de la convocatòria tota aportació al seu pla, encara que es tractés d’una aportació provisional, era necessària i benvinguda.    Les expectatives de guanyar amb majoria absoluta i d’afegir sota la batuta del seu comandament els 21 escons d’ERC, amb la confiança alhora de la confirmació de l’ensulsiada socialista, li feien entreveure el número enlluernador de 89 escons per al nucli fort del sobiranisme-independentista. Però aquesta expectativa s’ha vist trastocada amb no...

   Deia Bertolt Brecht que va contra la raó l’haver de defensar el que és obvi. La teva campanya està plena d’obvietats (contra les retallades, l’atur, la pobresa, a favor de la sanitat, l’acció social, la cultura, l’ensenyament, l’ecologia), però no per això és políticament irracional, sinó tot el contrari, encara que a molts els soni com un disc ratllat. La pena és que en aquestes eleccions donem per suposades les obvietats (que són justament les que haurien de decidir el vot!) i estem materialment enlluernats per la qüestió identitària.    Enmig de la crítica a l’acció de govern per les obvietats no contemplades en campanya per les altres formacions, hi has inserit el tema nacional, com no podia ser d’altra manera per no quedar fora del primer pla de l’interès electoral, del frame que ens ha vingut imposat per l’anticipació del president Mas. I ho has fet, però, d’una manera un xic vergonyant, com un afegitó, una coda (aquest “per cert, tenim tot el dret a ...

      El teu lema és “Catalunya sí, i Espanya també”, però s’ha d’entendre com “Catalunya sí, però Espanya per sobre de tot”. I et poses l’etiqueta d’autonomista quan en realitat no passes de regionalista. El teu missatge és el del centralisme més o menys envernissat amb proclames buides entorn del bé dels catalans i el futur de Catalunya amb Espanya, una Espanya que presentes com una mare atenta a les necessitats dels seus subordinats quan governa el PP. Com sempre ha fet la dreta, identifiques el bé de l’Estat amb el dret natural de governar de les dretes. I apliques el mateix principi al fet nacional de Catalunya: a Espanya no hi ha altra nació assumible per la dreta que no sigui l’espanyola.    Amb aquest plantejament el que fas és donar ales al posicionament contrari: a Catalunya no hi ha altra nació, assumible per la dreta nostrada, que no sigui la catalana. I us ha anat molt bé als dos extrems mantenir la dialèctica fins ara.  ...

     En la  mirada hipnòtica dels cartells de propaganda t' hi endevino una mena d’astorament i perplexitat davant la novetat del que, sense voler, t’ha tocat enfrontar. Però no et puc plànyer, perquè la teva formació, que acaba de sortir del govern estatal i de la Generalitat amb ombres i llums enfosquides per la contundència de la crisi, ha de passar, per mèrits propis, i per les circumstàncies del canvi dels fonaments de la cultura política, pel camí estret de la renovació profunda i ha de pagar amb escons el preu de la seva transformació.    La teva centralitat s’ha difuminat en bona mesura. I potser et trobes sol. Però no et posis nerviós. El candidat sobiranista també està sol, malgrat els elogis que desvetlla. Està sol enfront d’un risc molt alt de fracàs. El motiu central que ara polaritza la dinàmica política, la sobirania i la independència, té de moment la força suficient per filtrar moltes expectatives, però també per generar molts...

      Almenys a tu no et falta claredat d’intenció. Demanes que et votem per plantejar directament un referèndum per la independència, sense les subtileses de l’estat propi o de les estructures d’estat, i per això repeteixes que el dret a decidir en aquest sentit no ens el pot prendre ningú.    Però tanta claredat en la intenció no està exempta d’un alt grau de simplicitat en els mètodes i els continguts. No em concretes com penses dur a terme el referèndum, en base a quina llei o quina empara política suficient es podria celebrar. Tens tota la raó quan dius que es tracta d’una exigència democràtica, i estic totalment d’acord en què la demanda política d’un referèndum mereix una resposta democràtica. El que passa és que la resposta democràtica s’ha de buscar, ja que no n’hi ha prou amb plantejar la demanda; si es produeix d’entrada una negativa en base a la legislació vigent, s’hauran de buscar vies per modificar-la o superar-la amb algun tipus d’a...

Val a dir que té el seu mèrit haver capgirat en poc temps l’atenció política de Catalunya, i de tot l’Estat, per centrar-la exclusivament en el tema de les estructures d’estat que necessita Catalunya. Però no sé si podràs controlar l’allau d’aquest moviment que en gran part tu mateix has contribuït a posar en marxa, i que té al darrere una diversitat tan gran de sensibilitats diferents que és molt difícil encarrilar-les amb una sola formació política, i, encara menys, amb una sola personalitat política. La força d’aquest moviment, i el risc enorme de fer-lo dependre només d’una persona, són les dues cares de la teva aposta per la sobirania vista des del dret a decidir que t’has proposat portar a terme sigui com sigui.    Tens, evidentment, molt de ganxo electoral. Veurem si és suficient per fer saltar els límits de la majoria absoluta, o d’aquesta majoria excepcional que demanes. Serà interessant la lectura que en facis arribat el moment. Però deixa’m fer-te un parell...

Aquest dia de vaga enmig de la retòrica és una banderola al vent del realisme. Tornaran les proclames i promeses bucòliques, la propaganda buida del fals sobiranisme, dels passats sense glòria i dels futurs esplèndids, però aquest dia d’avui ens enganxa a la vida, al desig de la feina i a l’angoixa del pa, ens recorda qui som i quina llar volem, quina és la vera imatge al fons del vell mirall, quins són els personatges i quines les persones, qui ens vol guardar la veu i qui ens ha alienat i destruït la casa. C.A.

Francesc Pi i Margall    Recordava Montaigne, citant Plutarc, que “No ens hem d’irritar mai amb les dificultats, que, a elles, tant els fa la nostra còlera”. I es preguntava “quines causes no inventem dels mals que ens afecten?” Perquè “l’ànima descarrega les seves passions sobre objectes falsos quan els vertaders li fallen”.    Vaig notar aquesta mateixa sensació d’aferrament a un objecte substitutiu i d’abandó de la recerca dificultosa sobre un objecte útil i vertader, com és el federalisme per a Espanya, quan fa uns mesos vaig escoltar Ferran Requejo, un federalista convençut fins no fa gaire, proclamar amb un cert grau de còlera que “ja ens hem fet grans i ja ens han pres prou el pèl”, per justificar el seu abandonament del federalisme aplicable a Espanya, en qualsevol de les seves formulacions, i el traspàs cap a la doctrina netament sobiranista. Molts aquests últims temps han donat el mateix pas. Es dóna per fet que és impossible lluitar per una E...

Un clar matí d’octubre la claror del Sant Pau il.lumina el teu món i goso posar nom al nou esclat de vida que faig arribar als avis: ja ens ha nascut l’Elena! D’ençà d’aquell matí el plor es va fer paraula i a poc a poc el cos t’encomanà el miracle al fons de la mirada. Viuen d’aquell moment la joia i el dolor, l’espera i el record, l’afany i la quietud, tots els anhels viscuts, els teus i també els nostres. C.A.

   En el procediment del dret a decidir, tal com ha resolt de portart-lo endavant el president Mas, i tal com previsiblement sortirà ratificat pel resultat de les eleccions del proper 25-N, es planteja novament el dilema entre legalitat i legitimitat que ja es va presentar en el procés de la Sentència del TC sobre el nou Estatut. Aquella vegada va prevaler, dissortadament, la legalitat sobre la legitimitat d’un referèndum que ja havia decidit l’aprovació de l’Estatut tal com havia sortit de les Corts Generals. I diríem que “de aquellos polvos, estos lodos”. Perquè ara no es repeteixi aquells atzagaida política, i perquè en tot cas la legitimitat de poder decidir sobre el que la majoria de la població representada al Parlament demana es porti a terme sobre bases legals que el facin viable i incontrovertible jurídicament, caldrà esgotar les possibilitats de la mateixa Constitució en primer lloc.    En aquest sentit el professor Francesc de Carreras es referia a ...

Serenamemt visc els records i compto els dies. No són fragments o instants dispersos, ni pensaments contra l’oblit. Ets tu mateixa que et fas present des de l’absència, des del silenci on és fecunda tota paraula. Parles de tu, parles de mi, del pas senzill dels nostres dies. Del temps passat manllevo el goig d’aquest temps d’ara, poses sentit al pes i al fruit de cada afany i cada empremta. Serenament desfem els límits de les mancances. Arrel arbrada del que hem viscut, de mort a vida, de nit a albada, maduren hores de fonda espera de plenitud. C.A. 2on aniversari de la mort de la Rosa

   Què vol dir exactament el president Mas quan afirma que la seva proposta d’estat propi no ha de significar la ruptura amb Espanya? A l’entrevista d’ahir ho va subratllar, i fins va senyalar que s’ha de contemplar la conveniència que Catalunya continuï ajudant Espanya. En quin context i amb quines condicions polítiques? No sé ben bé si la gent de l’Assemblea de Catalunya, organitzadors de la manifestació del 11-S, estaran molt d’acord amb el comentari del president en el sentit que aquesta intenció de demanar l’estat propi tal com ell l’entén era la que recollia justament la pancarta de “Catalunya, nou estat d’Europa ”. Estat propi vol dir o no vol dir independència?    El president Mas ha obert amb decisió el debat de les estructures que Catalunya necessita per poder actuar com si fos un estat independent, entre elles, i com a més important, l’estructura del poder fiscal. Però no estic gens segur que en la reivindicació d’aquestes estructures estigui di...

   En els quadres del sudoku independentista tots els números han de sumar referèndum o consulta, però alguns costen de quadrar, de manera que haurem de tenir ben a mà el llapis i la goma, i concentrar-nos a fons i provar totes les combinatòries, per acabar bé el joc, perquè el sudoku és de nivell extradifícil.    Sense anar més lluny, en la metàfora sostinguda en la sessió de debat del Parlament aquest dimecres passat entre Puigcercós i el president Mas, el primer aconsellava aprofitar l’experiència de quan entrem amb cotxe en un carrer amb molta gent (figurant les dificultats del trànsit per la via sobiranista) per anar frenant quan convingui però sense deixar de tenir el peu al gas, perquè tothom vegi que el cotxe ha d’anar passant sí o sí, mentre que el president li feia veure que a vegades és més convenient baixar del cotxe i acabar el recorregut amb bicicleta si tan complicat és el trànsit. És la primera constatació de la severa dificultat del sudoku: c...

“La nostra nit, orella parada de l'esglai, escolta com s’atansen, per l’ampla pell de brau, rialles sense llavis, mal somni cavalcat” (Salvador Espriu, “La pell de brau”)   Si vingués el fracàs després de la tempesta, si cedissin els ulls al dolor de l’espera sense arribar a sentir que ja la nit s’acaba i que l’home esdevé més lliure i més feliç, fins i tot a Sepharad, si s'esvanís el somni dels nostres ulls oberts sense poder gaudir de la diversitat dels homes i les parles, ens perdríem per sempre en la mateixa nit i seríem estranys en un lloc sense noms. C.A.

Tots esperàvem el xoc, el xoc de trens a les vies, però de moment és un joc, un joc de trens que es vigilen. El del Rajoy s’ha aturat, només treu fum fent xup-xup, i eixorda de tant en tant amb les xiulades que escup. Però continua parat, potser no té maquinista, o potser s’ha espistat o té algun mal a la vista. Es troba a l’últim topall de la via més llunyana que li fa d’amagatall per seguir bé la jugada. Resta quiet però amenaçant, a dintre tot són mirades que escruten al seu voltant tenint les llums apagades. És un vapor ben antic, amb molts vagons de primera, amb gent de frac i setí que detesta les quimeres. L’altre tren és una festa, un bull de crits i banderes amb una sola requesta que ressona entre senyeres: “Sigues valent, president, Catalunya independent”. Té pocs vagons de primera, però el fan llarg els de segona i uns quants que són de tercera, poca pompa i molta estopa. El president maquinista, ...

   El resultat de la manifestació d’ahir no portarà a la independència en qüestió de setmanes ni de mesos, però sí que ha posat en marxa un moviment que si no volem que desemboqui en un desconcert i frustració profunds ha de començar a tenir elements de clarificació per saber amb què comptem i quines perspectives polítiques se’ns obren per no deixar el país en un estat catatònic.    En la compareixença d’aquest matí el president Mas ha donat mostres de recollir el missatge de la manifestació multitudinària per la independència, però en algunes parts de la intervenció m’ha semblat endevinar la intenció de voler amollar la contundència del missatge amb les necessitats que li marca la seva doctrina de “transició nacional”. En aquest sentit s’ha esforçat en senyalar que la sobirania fiscal és un instrument essencial per a la plena sobirania, i que com a tal no té perquè alentir el procés (en cap moment ha utilitzat la paraula independència). Caure en una interpret...

    El novembre de 2010, durant la darrera campanya electoral per les eleccions al Parlament, Artur Mas feia aquesta proclama, el contingut de la qual s’ha convertit en el leit motiv tàctic, més que estratègic, del seu govern: “No volem que aquesta gran festa que s’ha fet durant tants i tants anys a la resta de l’Estat es pagui amb el diner i l’esforç dels catalans”. La proclama, que inclou la comparació entre el dispendi d’uns i l’espoli dels altres, en un moment de crisi econòmica profunda i creixent, ha fet fortuna en la mentalitat de molta gent que pensa cada vegada més que amb un Estat independent Catalunya no patiria la crisi amb la intensitat amb què la viu, o tindria recursos suficients per enfrontar-la amb èxit tota sola. Sobre el significat d’aquesta proclama el Govern de CiU s’ha vestit amb els elements de “la transició nacional” i el “concert econòmic” (després reconvertit en pacte fiscal), prou ambigus com perquè sense apuntar inequívocament a l’indepen...

Ruivo de Madeira, camí que s’embalma al si de la roca, alè que reposa al túnel que encalma l’esforç de la pedra. Mar a la cimera, penya foradada vestida de bruc, vertigen que fuig per l’heura encimada.   Veritat o quimera, Ruivo de Madeira. C.A.