Dret a decidir: procediment i contingut

   En el procediment del dret a decidir, tal com ha resolt de portart-lo endavant el president Mas, i tal com previsiblement sortirà ratificat pel resultat de les eleccions del proper 25-N, es planteja novament el dilema entre legalitat i legitimitat que ja es va presentar en el procés de la Sentència del TC sobre el nou Estatut. Aquella vegada va prevaler, dissortadament, la legalitat sobre la legitimitat d’un referèndum que ja havia decidit l’aprovació de l’Estatut tal com havia sortit de les Corts Generals. I diríem que “de aquellos polvos, estos lodos”. Perquè ara no es repeteixi aquells atzagaida política, i perquè en tot cas la legitimitat de poder decidir sobre el que la majoria de la població representada al Parlament demana es porti a terme sobre bases legals que el facin viable i incontrovertible jurídicament, caldrà esgotar les possibilitats de la mateixa Constitució en primer lloc.
   En aquest sentit el professor Francesc de Carreras es referia a la via de la consulta prevista a l’article 92.1 de la Constitució (referèndum consultiu de les decisions polítiques d’especial transcendència), i de manera més convincent el catedràtic Francisco Rubio Llorente (“Un referéndum para Cataluña”) suggeria que el Parlament de Catalunya, fent ús de la facultat d’iniciativa legislativa que li atorga la mateixa Constitució, presenti a les Corts Generals una proposició de llei orgànica d’autorització del referèndum.
   Hi ha, doncs, camins a explorar per buscar una sortida jurídica i política sense dissociar legitimitat i legalitat. En qualsevol d’aquestes temptatives, la pilota aniria a parar a la teulada del govern de l‘Estat i de les Corts Generals, i fos quina fos la seva resolució en sortiria reforçada la legitimitat del Parlament.
   Però més important que el procediment és el contingut del que hem de decidir segons la pregunta o preguntes que es formulessin. El president Mas ja ha avançat que la pregunta hauria de consistir sobre la voluntat que Catalunya disposi d’estat propi en el si d’Europa. Una vegada més deixa en la penombra si aquest estat propi seria o no independent d’Espanya. Per més confusió, el president pensa que continuarien amb Espanya els lligams pel que fa a les qüestions de defensa i seguretat. Només? Reforça, en aquest aspecte, la legitimitat del Parlament el fet que es vulguin unes estructures d’estat i se’n refusin unes altres? Si es compara aquesta dicotomia amb la claredat de la pregunta acordada entre el govern de la Gran Bretanya i el d’Escòcia per al referèndum del 2014, resulta que l’ambiguïtat que conté la proposta del president Mas és justament la que s’ha bandejat en aquell acord.
   Si busquem les arrels doctrinals d’aquesta peculiar posició entorn de les estructures d’estat, cal fer esment de les aportacions de Ferran Mascarell, en el seu seguit d’articles entre 2007 i 2011, recopilats sota l’epígraf de “Catalanisme Deucentista” (per oposar-lo al vell catalanisme noucentista). Ara bé, en aquest pensament es parla d’estat com a sinònim d’eina eficient, més enllà de la independència o el federalisme de manual. Es tenen en compte en aquesta concepció d’estat només els termes reals d’una geometria variable de sobiranies repartides entre les competències autonòmiques, les que posseeix Europa i les que administra l’Estat central (La Vanguardia, 9 de desembre de 2010). Per aclarir la qüestió afirma Mascarell amb contundència :”Però que ningú no es confongui, qui això escriu no és independentista.Som molts els catalans als qui ens agradaria compartir un estat eficient i plural ambs els altres ciutadans espanyols. Sabem que la independència en abstracte no és millor que una bona federació; encara que no rebutgem la primera si és l’única manera d’apropar-se al model d’estat que asseguri millor el futur de Catalunya i el benestar dels nostres fills” (La Vanaguardia, 9 de setembre de 2010).
   Partint d’questes bases de pensament de qui des de fa un temps s’ha convertit en l’ideòleg del sobiranisme convergent, en relació dialèctica amb el pinyol de CiU, un estat propi com el que proposa el president Mas en la seva pegunta no aclariria definitivament la qüestió de la independència. Es podria arribar a la situació límit d’haver de convocar una segona consulta per decidir si l’estat propi acaba sent exclusiu o compartit amb Espanya. Convé anar aclarint els malentesos que es van produint des que el president Mas va decidir enganxar el seu carruatge de sobirania i d’estructures d’estat al carro de la independència pura i dura de l’Assemblea Nacional de Catalunya (“el vostre clam serà el meu clam”). Per si de cas, els membres d’aquesta Assemblea ja avisen que tornaran a sortir al carrer si els partits es fan enrere de la proposta d’independència. Hi serà també CiU si en aquell moment ja ha començat a negociar la geometria variable de sobiranies compartides?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu