(i 5) Carta al candidat d'Iniciativa



   Deia Bertolt Brecht que va contra la raó l’haver de defensar el que és obvi. La teva campanya està plena d’obvietats (contra les retallades, l’atur, la pobresa, a favor de la sanitat, l’acció social, la cultura, l’ensenyament, l’ecologia), però no per això és políticament irracional, sinó tot el contrari, encara que a molts els soni com un disc ratllat. La pena és que en aquestes eleccions donem per suposades les obvietats (que són justament les que haurien de decidir el vot!) i estem materialment enlluernats per la qüestió identitària.
   Enmig de la crítica a l’acció de govern per les obvietats no contemplades en campanya per les altres formacions, hi has inserit el tema nacional, com no podia ser d’altra manera per no quedar fora del primer pla de l’interès electoral, del frame que ens ha vingut imposat per l’anticipació del president Mas. I ho has fet, però, d’una manera un xic vergonyant, com un afegitó, una coda (aquest “per cert, tenim tot el dret a decidir”, al final de la denúncia de les obvietats sobreenteses).
   Amb això toques alhora la qüestió nuclear (l’econòmica i social) i la identitària una mica de rebot, com si es donés també per suposada. És a dir, la teva proposta conté dos sobreentesos que corren el perill de caure en terreny de ningú, el de la denúncia i el del dret a decidir.
   Tens tota la raó quan denuncies que el nostre govern s’ha comportat com l’alumne més avantatjat de les polítiques d’austeritat, que no ha fet res per buscar alternatives i que no ha prioritzat les qüestions socials, sinó tot el contrari. Però li passa a Iniciativa el mateix que al PSC, que li està objectivament vedada en aquests moments (pels resultats del tripartit i per la dinàmica de l’allau sobiranista que polaritza les expectatives) la denúncia política de les mancances socials del govern pel llast del passat recent. És com un estar lligats de mans i peus, d’una manera injusta però que té una justificació històrica i que posa de relleu com són de determinants les raons purament pragmàtiques en l’acció política. El que ara convé, dicten aquestes raons, no és plantejar les qüestions de fons sinó les qüestions més immediates, les del sí o el no, les de Catalunya o Espanya.
   En el “per cert, tenim tot el dret a decidir” superes la relativa ambigüitat que per a molts encara presenta la proposta federalista, però em sorprèn que deixis per a un altre moment la decisió sobre la independència. Arribat el moment, quina serà la posició d’Iniciativa? Potser penses que de veritat no s’arribarà mai a aquest moment? Quina seria la posició que s’avé més amb la tradició d’esquerres catalanista, la que va mantenir el psuc, la matriu de la que procedeixes? Ets sobiranista, independentista o federalista avançat i de progrés?
   Sense desfer aquests interrogants, em sembla que demanar el vot prestat als votants del PSC perquè la teva proposta apareix com més decidida i més actualitzada en quant a la qüestió nacional, pot resultar una xic avantatgista. A més, ja saps que els vots prestats donen poc recorregut. En qualsevol cas, que tinguis sort, i espero que m’aclareixis aquests dubtes quan d’acord amb els resultats es plantegi cruament l’alternativa entre independència o federalisme.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu