quadern d'en Cinto Amat

El robot Phoenix a la superfície de Mart ¿Véns de l’abisme o d’un cel insondable, Bellesa ?... Portes en la mirada l’aurora i el crepuscle. ( Baudelaire , “Himne a la Bellesa”, traducció de Jordi Llovet ) Dempeus sobre les cendres que et fan viure, Fènix, erta en la llum crepuscular, escrutes el temps i l’hora soliua, palpes l’espai ignot, amenaçant, com si et xuclés el fons d’un altre abisme, el ressò soterrat d’un altre mar insondable, sense platja ni riba, d’ones foses dins ombres siderals. Fènix, el teu destí és buscar sempre un altre lloc on enterrar el record del que vas ser, cercar de nou l’aurora i la immortal Bellesa a les palpentes, cremar el desig antic en el foc nou per veure el que el teu ull encara ignora. C.A

Jacques Callot: Les Bohémiens en marche Ara que la política d’immigració del govern Berlusconi ationa les accions vandàliques contra els grups d’ètnia gitana al barri Ponticelli de Nàpols i altres barris de Roma, ens cal denunciar els fets com atemptatoris de la dignitat humana i treballar perquè se'ls canviï “l’imperi familiar de tenebres futures” per un imperi nou de llibertat i de respecte social, i perquè Cíbele , la dea de la terra i de la fecunditat dels camps, els continuï protegint: Gitanos de viatge La profètica tribu de ninetes ardents ahir es va posar en marxa, amb els nens a l’esquena, o oferint a llur gana espantosa el tresor sempre a punt de les mamelles toves. Els homes van a peu, amb les armes lluents, a frec dels carruatges on s’apilen els seus, deixant vagar pel cel els ulls afeixugats per la nostàlgia trista de quimeres absents. Al fons del seu amagatall terrós, el grill rebla el seu cant en veient-los passar; Cíbele, que els estima, augmenta la collita, ...

El govern Italià ha aprovat per decret la condició de delinqüent de tot immigrant que no es trobi al país amb els papers de residència en regla. La pena per aquest delicte va de sis mesos a quatre anys de presó, i la condició d’immigrant irregular opera, a més, com circumstància agreujant en la comissió de qualsevol altre delicte, de manera que augmentarà automàticament la pena corresponent en un terç. En altres paraules, el govern italià s’atribueix el dret d’expulsar els immigrants il.legals considerant-los a tots delinqüents pel simple fet de trobar-se en una situació administrativa irregular. Un disbarat majúscul que atempta contra les bases més elementals del dret penal (no es pot trobar un bé jurídic a protegir amb aquest tipus penal!) i, el que és més greu, contra la dignitat humana protegida per la legislació internacional ( Declaració Universal dels Drets Humans, Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i Llibertat...

Daumier El teorema de Taguas (de com evitar molèsties per presidir Seopanas aprofitant influències) l'ha resolt en un no res la ministra nacional amb tres arguments de pes: el PP ho feia igual, la Seopan no és una empresa sinó un grup de vells amics que treballen amb destresa per fer-nos a tots més rics, i el Taguas, tan bon minyó, com qualsevol carcamal, té el dret del treballador a guanyar-se el pa i la sal. Conflicte solucionat. I la Llei ? : per un forat ! Només cal un poc de morro per passar-se-la pel forro. C.A.

Àngel amb àngel pel mirall del fang, mans esteses com ales deplegades que ens arriben de Xina i de Myanmar, de la terra i de l’aigua revoltades. S’asserenen els ulls fitant el mar, s’envola el xipolleig de les petjades i el mirar cristal.lí, de llum vessant, travessa la fetor d’aigua estancada. Remuntareu el dol de tants estralls, i amb el batec del vostre vol rebel traspassareu la pena i els miralls d’aquest encantament que clama al cel: el nostre oblit covat entre mil veus llotoses com el fang dels vostres peus. C.A.

Terrorisme.- Aquest matí, comentant a la tertúlia de Catalunya Ràdio l’atemptat terrorista amb cotxe bomba a Legutiano, amb el balanç d’un guàrdia civil mort ( J. Manuel Piñuel ) i quatre més de ferits, a Patrícia Gabancho, després de condemnar, naturalment, l’atemptat, li ha faltat temps per opinar que Zapatero va portar la negociació amb ETA, durant la treva, amb molt poca traça, i que caldrà tornar-hi. En la mateixa línia, acabo d’escoltar a les notícies del migdia el Lehendakari Ibarretxe condemnant l’atemptat i afegint que cal buscar solucions. Penso que tothom és lliure d’opinar el que li sembli, però que aprofitar un atemptat com el d’aquest matí per insistir en què cal renegociar amb ETA cau fora del sentit comú, vull dir del sentit comú de la majoria. I és veritat que la gent vol solucions, però si aquestes solucions les connecta Ibarretxe amb la reedició, corregida i augmentada, del seu pla (que està obrint greus diferències a dins mateix del PNB), penso que també se situa fo...

Imre Kertész Tom Wolfe Si fa uns dies el novel.lista Javier Marías en el seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española enaltia la funció del novel.lista de ficció com a creador d’un món sense limitacions ni ombres, depenent només de la sobirania del narrador, encara que el que es conti no s’hagi esdevingut mai, ara el també novel.lista nordamericà Tom Wolfe , fundador del Nou Periodisme i autor de novel.les tan conegudes com “La foguera de les vanitats ”, “Tot un home ” i “ Carlota Simons ” (està preparant la pròxima, “Back to blood” ), en la seva compareixença a la Fira del Llibre de Buenos Aires ha aprofitat l’ocasió per repetir el que ve predicant de fa temps, que la novel.la de ficció ha mort i que el futur de la literatura narrativa cal buscar-lo en el periodisme i en el llenguatge enganxat a la realitat ( “t’has d’embrutar les mans” ). Per desfer la contradicció d’aquests dos posicionaments m’ha vingut a la memòria la síntesi entre realitat i ficció...

Joan Miró : Maig del 68 Alguns parlen de revolució cultural , i no de revolució política , per a referir-se als fets del maig del 68. D’altres no s’atreveixen a parlar de revolució, i menys de crisi de civilització , sinó simplement de revolta radical d’estudiants que havent començat a la llavors nova Universitat de Nanterre (amb el moviment de març de 68) va estendre’s a la vella Sorbona i al Quartier Latin, va calar entre els treballadors, va provocar una vaga general i acabà al cap de poques setmanes amb els pactes entre el Govern, els Sindicats i els Partits. Aquest final pactat significà el fracàs rigorós de les expectatives que els estudiants havien posat en el moviment. Si d’alguna evidència es pot parlar és de la insatisfacció que es palpava entre els joves a l’Europa occidental i als Estats Units, societats còmodamet instal.lades en els inicis del consumisme propiciat per les primeres dècades de desenvolupament econòmic sostingut després de la segona guerra mundial....

Una vegada, només una vegada: autoretrat mirant l'incert final d'una cursa agitada. Ni obres ni tanques els ulls, aparentment indiferents, testimonis de vides gestades amb pinzells. Dus els colors per fer-ne ofrena als déus, per dir orgullós que els secrets del que veus són teus i només teus. Ja és massa tard per la carn que madura, per salvar el cos d'entre els plecs irisats de la pell tendra i nua. C.A. " Modigliani i el seu temps" al Thyssen

"Esas palabras nuevas, ¿no son acaso una victoria contra los límites del lenguaje? ¿Acaso el aire no nos sigue hablando? ¿Y el mar, la lluvia, no tienen muchas voces? ¿Cuántas palabras aún desconocidas guardan en sus silencios? Hay millones de espacios sin nombrar y la poesía trabaja y nombra lo que no tiene nombre todavía" ( Juan Gelman , del discurs de recepció del Premi Cervantes ) El menos pensado El día que el corazón aprenda a leer y a escribir se verán cosas grandes: a Dios barriendo la vereda, lágrimas arrojadas al espacio que nunca volverán, los que sufren pasarán sonriendo y las intenciones de la atención harán que florezcan jazmines y otras ilusiones de la naturaleza. Será un gran día, encontrarán la palabra que se perdió hace millones de dolores. Véase lo que pasa: el día que vino y se fue será un gran día. ("El menos pensado" , a Juan Gelman ,"País que fue será" , Col. Visor de poesía,2.004)

Carles Forns i Rosa Vila van presentar el seu llibre “La salut avui: ciencia o negoci? Converses amb un metge” ( Ed Viena, març 2008) a la Llibreria Robafaves de Mataró el passat dimecres dia 16. No hi vaig poder anar, però me l’he llegit, i he disfrutat fent-ho. Les reflexions de Carles Forns , avalades per llargs anys d’experiència com a cirurgià de reconegut prestigi, són del tot pertinents. En recomanaria vivament la lectura als estudiants de medicina, i també als especialistes de qualsevol branca: és molt d’agrair que un especialista com ell s’atreveixi a posar en solfa, de manera desinhibida i alhora molt reflexiva i mesurada, el balanç dels seus anys d’exercici per posar el dit a la ferida dels disfuncionaments de l’atenció sanitària al nostre país, tant l’ambulatòria com l’assistencial hospitalària i quirúrgica. No cal estar d’acord amb tots els seus plantejaments. Però la línia medul.lar de les reflexions són veritats com punys. Carles Forns se situa de ple en la tradició...

El campanar del meu poble (Ullastrell) compleix aquest mes el seu primer centenari Hem après les veritats del campanar, del llantió cremant prop del sagrari, de l’ofici solemne i l’ordinari, de sotanes voleiant amb breviari mentre busquen un racó al confessionari per dormir amb els misteris del rosari. Les àvies passen comptes de rosari, ignorants del que toca el campanar i del que es cou dins el confessionari, ullpreses com llumetes del sagrari abans que el mossèn tanqui el breviari i comenci a tossir com d’ordinari. Un tuf de resclosit, gens ordinari, s’escampa amb el xiu-xiu del sant rosari, travessa tots els fulls del breviari i puja a dalt de tot del campanar on proclama la glòria del sagrari malgrat la ferum de confessionari. Algú va, cap cot, al confessionari i explica els seus pecats més ordinaris: el que diu no ho escolta ni el sagrari ni les àvies que passen el rosari. Els pecats se’ls empassa el campanar saltejats amb perfum de breviari. Continua el rés, lent, del breviari, ...

He trobat en el recull de poemes de Jaume Subirana, “Rapala” ( Ed. 62, tardor 2007 ), una síntesi plena de les dues accions que construeixen el cercle poètic: el dir i el veure . No el dir que explica simplement el que es veu, sinó el dir com una experiència fermentada amb la paraula, de manera que no se sap si és abans el que se sent o la paraula que expressa el sentiment : “l’enigma és donar forma / a l’aigua, a la paraula” (“Art poètica”) ; “I si escrivim per recordar / allò que encara no sabíem ?” (“Escrivim”) . I el veure com un saber veure el que de sempre està aquí, com una epifania evident per ella mateixa, pendent només d’il.luminar-nos: “Hi ha la vista i el gest i, al fons del llac / l’ombra de l’hora nostra, reservada” (Cercles”) ; “ i la boca del bosc ara vessa amunt mentre el peix gira / punteja l’ham i s’envola cap al fons del cel / color d’arròs morè, tot aigua il.luminada” (“Rice lake”).

En unes pàgines de “Vida i Destí” condensa Grossmn la seva concepció del fonament de la vida ; són les pàgines estremidores (685 a 708 de "Vida y Destino", Galaxia Gutenberg ) en què es descriu la progressió conscient de la presonera Sofia Osipovna seguint la lenta marxa de la fila de presoners fins a l’interior de la cambra de gas, fins al moment precís de consumar-se l’extermini. Sofia, acompanyada del menor David que va acaronant a la butxaca una crisàlide mentre avancen al so de la música que toquen una desena de persones damunt d’un entarimat de fusta ( “Ningú no sent la música com els qui han conegut la presó i el camp, com els qui marxen cap a la mort. La música que frega el moribund no ressuscita en la seva ànima ni l’esperança ni la raó, sinó el miracle agut i esglaidor de la vida” ), experimenta el sentiment de la seva vida passada, particular, intransferible, que no es pot compartir amb ningú, “el miracle de l’indiviu particular en quina consciència i inconsciè...

Vasili Grossman , el químic d’origen jueu transformat en escriptor, corresponsal durant la segona guerra mundial a Moscú, Estalingrad, Ucraïna i Polònia, va arribar a la percepció del valor de la llibertat de l’individu després d’un llarg i dolorós conflicte amb el règim estalinista, passant per l’experiència personal d’haver de convertir-se en delator de familiars pròxims (una neboda i un oncle que l’havia acollit quan era un estudiant adolescent), i d’haver hagut de signar després de la guerra, de manera vergonyant, un manifest que justificava l’extermini de dissidents relacionats amb el “complot de les bates blanques” fabricat pel mateix règim. T.Todorov (“ Sobre Vida y Destino”, Galaxia Gutenberg, 2008) subratlla el trauma d’aquests fets, així com la censura implacable de les seves obres i la persecució dels jueus per l’estalinisme, com determinants de la gènesi de l’extraordinària novel-la Vida i Destí (“ Vida y Destino” , Galaxia Gutenberg, 2007 , de la que sembla que aviat...

"Cova de les mans". Río Pinturas, Santa Cruz, Argentina. 7.350 adC “En el clos de la mà recull la clara llàgrima, (…) i se la fica al cor, molt lluny dels ulls del sol”. ( Baudelaire, “Tristeses de la lluna”, inclòs en el Llibre “Spleen i ideal” de “Les Flors del Mal”. Versió de Jordi llovet . En el revers humil d’ambdues mans, dins el present ocult a la mirada, feinegen els palmells com dos imants fremint sobre la pell enamorada: clos lluminós del tacte i l’abraçada, són ulls bocaterrosos, palpejants, que et guien per la fosca desplegada a redós del que tens només davant. Et cal tan sols girar les mans enlaire, i encloure entre els teus dits temps i propostes, per fondre’t amb la força que t’enlaira, aquest hàlit que copses però no veus, que et puja del corrent d’antigues deus per inundar-te el cor amb aigües noves. C.A.

Josep Maria Vallés ens proposa una lectura, des de la distància cortesa i des de la proximitat crítica, del seu pas per la política “professional” com integrant i cofundador de Ciutadans pel Canvi, primer en la gestió i desenvolupament d’aquest projecte polític, després com a parlamentari a l’oposició durant l’últim Govern Pujol, i finalment com a titular de la Conselleria de Justícia en el primer Govern tripartit, fins a finals de 2.006. Des de la distància, perquè Vallès és un ex-cèntric de la política, un acadèmic de relleu que reconeix sense embuts les limitacions de la seva experiència abans de tornar lliurement a l’activitat professional que li és pròpia; i des de la proximitat, perquè aquestes limitacions no li han significat una rèmora per dedicar-se a l’agenda política amb els cinc sentits, per bé que era conscient des del principi de la seva provisionalitat. De la combinació d’aquests dos elements resulta que el seu llibre “Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte ...

Josep Maria Codina El blanc es fa desitjar. La violació comença. ¿Deixar o no deixar el blanc? Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre. Tots els espais en blanc són per a mi, són per a vós, són per a qui primer hi arribi. Tot és possible. Tot s’amaga darrere el blanc. El blanc és sempre metàl.lic, acerat, i punxa els ulls. Uns vers sobre la quartilla, una taca sobre la carta, un color sobre la tela, són funcions elementals, essencials, necessàries. Però un vers en requereix un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb el blanc resulta incestuós, provocatiu, ofensiu, immoral. És una copulació massa ostensible. ¿A qui es dirigeix principalment el blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell? A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar o el verd la seva entranya. Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li...

Catòlic militant al bàndol republicà, amb només divuit anys, sotmès a les més dures contradiccions per aquest fet, abans, durant i després de la guerra, Josep Benet és de la fusta d’en Cruells i en Soleràs , els protagonistes de la memorable novel.la de Joan Sales , " Incerta Glòria" . Com en Soleràs , estava convençut de la dignitat dels vençuts, dels crucificats: ens el podríem imaginar “doblegat sota un pes, el de la creu, marxant davant nostre, vençut entre els vençuts, com mostrant-nos el camí del fracàs; solidari de tots els dolors, de totes les derrotes, de totes les vergonyes”. Però com en Cruells , creia que cal administrar la misèria dels nostres mitjans, perquè “sigui quina sigui la nostra misèria, la vida és immensa”. Entre la creu i la felicitat. Per això lluità tota la seva vida, per recuperar la dignitat dels vençuts i participar en la reconstrució de les institucions i les persones (de “constructor de somnis”, el va qualificar la Montserrat Roig ). Con...

“La força de la gravetat “ ( Quaderns Crema 2006 ), del jove i ja madur literàriament Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1.972), és la força de la narració, la hipnosi d’uns escenaris transversals i diversos, en l’espai i en el temps, que de tan concrets són universals, d’uns personatges que de tan arrelats al seu lloc esdevenen incapaços de separar-se de les circumstàncies que els condicionen i els pesen com el plom, estirats cap avall per una doble força de la gravetat. El prototipus podria ser el protagonista d’un d’aquests disset contes (“La revolució” ), en Guiu Vidal , que el dia de la seva jubilació, després de treballar més de cinquanta anys al Vapor , està decidit a explicar als companys, en la festa de comiat, que en realitat havia estat un desgraciat, que havia malmès la seva vida dins d’aquella fàbrica, però al final acaba plorant com un nen, vençut per l’emoció, despertant només "un sentiment de pietat per aquell home, pensaven, que no se’n sabia avenir de deixar l...