És delicte ser immigrant sense papers ?



El govern Italià ha aprovat per decret la condició de delinqüent de tot immigrant que no es trobi al país amb els papers de residència en regla. La pena per aquest delicte va de sis mesos a quatre anys de presó, i la condició d’immigrant irregular opera, a més, com circumstància agreujant en la comissió de qualsevol altre delicte, de manera que augmentarà automàticament la pena corresponent en un terç. En altres paraules, el govern italià s’atribueix el dret d’expulsar els immigrants il.legals considerant-los a tots delinqüents pel simple fet de trobar-se en una situació administrativa irregular. Un disbarat majúscul que atempta contra les bases més elementals del dret penal (no es pot trobar un bé jurídic a protegir amb aquest tipus penal!) i, el que és més greu, contra la dignitat humana protegida per la legislació internacional (Declaració Universal dels Drets Humans, Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals), recollida en la nostra Constitució com a base interpretativa dels drets fonamentals que defineix. Espero que el Tribunal Constitucional italià reaccionarà contra aquest disbarat legislatiu i el declararà inconstitucional, sense perjudici de les facultats de la UE que hauria d’intervenir en garantia del respecte als seus propis principis constitucionals de protecció de la dignitat humana.

Una cosa és el dret de l’Estat a regular la situació administrativa dels immigrants pel que fa a la residència, i una altra, substancialment diferent i intocable per qualsevol Estat, la de definir per principi la condició d’una persona com a delinqüent pel fet de no complir amb uns requisits administratius, suprimint-li la dignitat que li atorga, en primer lloc, el dret a la llibertat. Perquè una situació irregular administrativa es pot corregir i es pot sancionar, però no es pot privar de llibertat a cap persona pel simple fet de trobar-se en un Estat que no és el seu d’origen sense el papers que li calen administrativament. Qualsevol persona pot cometre un delicte i ser penalitzat, però no es pot admetre que algú sigui penat, no pel que ha fet, sinó pel que és o per la situació no volguda en què es troba. La llibertat és el fonament de la dignitat humana, el primer dels drets que pertany a la persona com a tal, i no com a ciutadà d’un o altre lloc, constitutiu de l’ordre polític i de la pau social. Sigui quina sigui la situació en què la persona es trobi, la seva dignitat ha de romandre inalterada, doncs es tracta d’un mínim invulnerable que tot estatut jurídic ha de respectar. Aquest raonament forma part d’aquell substrat essencial de valors democràtics que les societats lliberals que beuen de les idees de la Il.lustració haurien de preservar en tant que integrant del patrimoni jurídic universal. Però pel que es veu, la Itàlia de Berlusconi (el Rei-bufó, segons Argullol) se’n despenja davant del ulls europeus, en part estranyats, en part expectants i en part, també cal dir-ho, condescendents i fins favorables, preocupats com estan per la regulació d’una nova Directiva que ve a representar, de fet, la restricció dels drets dels immigrants (perllongament de la retenció, prèvia a l’expulsió, dels irregulars en centres considerats no penitenciaris però que sovint es converteixen en llocs inhòspits, pitjors que les presons).

La reacció que predomina davant la singularitat italiana és la de denunciar l’efecte que aquesta regulació tindrà per als altres països europeus que es poden veure perjudicats pels fluxos migratoris que evitaran Itàlia o en fugiran. Reacció, una vegada més, fonamentada en l’obsessió per la seguretat,serventa de la por, poc o gens convençuda del valor de la llibertat que en teoria és el fonament del nostre ordre polític i de la pau social. L’any 2000 el segon govern Aznar, amb la modificació de la Llei Orgànica sobre Drets i Llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, va intentar suprimir per als immigrants irregulars els drets fonamentals de reunió, associació, manifestació i llibertat sindical, i la Sentència del T. Constitucional de 7/11/07 (de la que va ser ponent la presidenta Maria Emilia Casas, amb el vot en contra dels inefables Vicente Conde, Jorge Rordíguez-Zapata y Roberto García-Calvo) va tornar les coses al seu lloc declarant l’intent inconstitucional. Ara el govern Berlusconi va molt més lluny, doncs converteix per principi l’immigrant irregular en delinqüent. La reacció jurídica, política i social, hauria de ser contundent. No s´hi val mirar cap a un altre lloc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu