La realitat de la ficció
Imre Kertész
Tom Wolfe
Si fa uns dies el novel.lista Javier Marías en el seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española enaltia la funció del novel.lista de ficció com a creador d’un món sense limitacions ni ombres, depenent només de la sobirania del narrador, encara que el que es conti no s’hagi esdevingut mai, ara el també novel.lista nordamericà Tom Wolfe, fundador del Nou Periodisme i autor de novel.les tan conegudes com “La foguera de les vanitats”, “Tot un home” i “Carlota Simons” (està preparant la pròxima, “Back to blood”), en la seva compareixença a la Fira del Llibre de Buenos Aires ha aprofitat l’ocasió per repetir el que ve predicant de fa temps, que la novel.la de ficció ha mort i que el futur de la literatura narrativa cal buscar-lo en el periodisme i en el llenguatge enganxat a la realitat (“t’has d’embrutar les mans”).
Per desfer la contradicció d’aquests dos posicionaments m’ha vingut a la memòria la síntesi entre realitat i ficció narrativa que el Nobel del 2.002, l’hongarès Imre Kertész exposa a la seva autobiografía (amb forma d’autoentrevista) “Dossier K.” (Acantilado 2.007). Ningú millor que ell, que va viure d’adolescent l’horror dels camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald, per aclarir la simbiosi de realitat i ficció en el llenguatge del narrador, no perquè el que es conta no es correspongui amb el que va succeir, sinó perquè la referència a la realitat necessita sempre entrar en el camp de la recreació. Interrogant-se sobre la seva novel.la ”Sense destí” (totalment autobiogràfica), afirma Kertész que tot el que explica és autèntic i documentat, però afegeix que això no es contradiu amb la ficció; el record també recrea un tros del món, sense transgredir-lo. “El món de la ficció és un món sobirà, que neix en la ment de l’autor i segueix les lleis de l’art, de la literatura, l’autor ha inventat tots els detalls de la ficció, tots els seus elements”. Continua preguntant-se si és que es va inventar Auschwitz, i es contesta: “En cert sentit és exactament així. A la novel.la vaig haver d’inventar i crear Aushwitz. No podia recolzar-me en els fets dits històrics, externs a la novel.la. Tot havia de sorgir de forma hermètica, mitjançant la màgia del llenguatge i de la composició”. Al reflexionar sobre la manera com explica en aquesta novel.la el fet del seu alliberament al camp de Buchenwald (“Estava estès sobre el formigó, algú se’m va apropar, va comprovar fugaçment els meus reflexos i em va carregar a les seves espatlles”) constata : “Encara que va esdevenir-se així, no puc interpretar el que va passar com a realitat sinó només com a ficció. El pas de la realitat a la ficció es va produir quan em vaig posar a escriure la novel.la. Fins llavors els fets, la realitat, descansaven muts en el meu interior, com un somni matiner que desapareix quan sona el despertador. Aquesta realitat només es torna problemàtica quan intentes treure-la de l’obscuritat, quan la interpretes: en aquest moment cales el seu absurd”. Penso que per una experiència semblant devia passar el pintor Zoran Music entre els esbossos, fets d’amagat, dels cadàvers amuntegats al camp de Dachau i la recreació, anys després, d’aquesta mateixa realitat en la sèrie pictòrica “No som els últims”.
En el fons d’aquests plantejaments batega, com reconeix el mateix Kertész, un interrogant sobre la manera d’entendre el món, sobre la possibilitat, o l’ambició, d’arribar amb el llenguatge a descriure i a jutjar la història des d’un punt de vista exterior totalment objectiu, com si el narrador no formés part d’aquesta història : “Per a quina misteriosa entitat treballa el novel.lista ? Qui és que es queda al marge de la totalitat i jutja o, donat que es tracta d’una novel.la, disfruta i aprèn de l’obra i n’extreu conseqüències profitoses de cara al futur ? Qui es troba en aquest punt arquimèdic personificat o convertit en un déu abstracte ? L’absurd és que no existeix una mirada objectiva des de la mort de Déu, des que vivim en l’estat del pantha rei en què no tenim res on agafar-nos i, no obstant, escrivim com si existís, és a dir, com si existís el punt de vista sub specie aeternitatis, la perspectiva divina o eternament humana. On es troba la solució d’aquesta paradoxa?”
Per desfer la contradicció d’aquests dos posicionaments m’ha vingut a la memòria la síntesi entre realitat i ficció narrativa que el Nobel del 2.002, l’hongarès Imre Kertész exposa a la seva autobiografía (amb forma d’autoentrevista) “Dossier K.” (Acantilado 2.007). Ningú millor que ell, que va viure d’adolescent l’horror dels camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald, per aclarir la simbiosi de realitat i ficció en el llenguatge del narrador, no perquè el que es conta no es correspongui amb el que va succeir, sinó perquè la referència a la realitat necessita sempre entrar en el camp de la recreació. Interrogant-se sobre la seva novel.la ”Sense destí” (totalment autobiogràfica), afirma Kertész que tot el que explica és autèntic i documentat, però afegeix que això no es contradiu amb la ficció; el record també recrea un tros del món, sense transgredir-lo. “El món de la ficció és un món sobirà, que neix en la ment de l’autor i segueix les lleis de l’art, de la literatura, l’autor ha inventat tots els detalls de la ficció, tots els seus elements”. Continua preguntant-se si és que es va inventar Auschwitz, i es contesta: “En cert sentit és exactament així. A la novel.la vaig haver d’inventar i crear Aushwitz. No podia recolzar-me en els fets dits històrics, externs a la novel.la. Tot havia de sorgir de forma hermètica, mitjançant la màgia del llenguatge i de la composició”. Al reflexionar sobre la manera com explica en aquesta novel.la el fet del seu alliberament al camp de Buchenwald (“Estava estès sobre el formigó, algú se’m va apropar, va comprovar fugaçment els meus reflexos i em va carregar a les seves espatlles”) constata : “Encara que va esdevenir-se així, no puc interpretar el que va passar com a realitat sinó només com a ficció. El pas de la realitat a la ficció es va produir quan em vaig posar a escriure la novel.la. Fins llavors els fets, la realitat, descansaven muts en el meu interior, com un somni matiner que desapareix quan sona el despertador. Aquesta realitat només es torna problemàtica quan intentes treure-la de l’obscuritat, quan la interpretes: en aquest moment cales el seu absurd”. Penso que per una experiència semblant devia passar el pintor Zoran Music entre els esbossos, fets d’amagat, dels cadàvers amuntegats al camp de Dachau i la recreació, anys després, d’aquesta mateixa realitat en la sèrie pictòrica “No som els últims”.
En el fons d’aquests plantejaments batega, com reconeix el mateix Kertész, un interrogant sobre la manera d’entendre el món, sobre la possibilitat, o l’ambició, d’arribar amb el llenguatge a descriure i a jutjar la història des d’un punt de vista exterior totalment objectiu, com si el narrador no formés part d’aquesta història : “Per a quina misteriosa entitat treballa el novel.lista ? Qui és que es queda al marge de la totalitat i jutja o, donat que es tracta d’una novel.la, disfruta i aprèn de l’obra i n’extreu conseqüències profitoses de cara al futur ? Qui es troba en aquest punt arquimèdic personificat o convertit en un déu abstracte ? L’absurd és que no existeix una mirada objectiva des de la mort de Déu, des que vivim en l’estat del pantha rei en què no tenim res on agafar-nos i, no obstant, escrivim com si existís, és a dir, com si existís el punt de vista sub specie aeternitatis, la perspectiva divina o eternament humana. On es troba la solució d’aquesta paradoxa?”
Comentaris