El laberint de la política catalana (1) : Les limitacions de l’autodeterminació democràtica de Junts pel Sí

  La complicada situació de la política catalana després del 27S, encallada dins d’un laberint del que serà molt difícil trobar-ne la sortida a curt i a mig termini, encara que és probable algun tipus d’acord de Junts pel Sí amb la Cup que després de les generals del 20D acabi fent president algun diputat de la llista del Sí, no necessàriament Artur Mas, em sembla que es pot explicar amb una aproximació als principals factors d’acció política que s’han posat en joc durant  el procés, sobretot a partir de les eleccions anticipades del 2012:

    1.- L’ensulsiada convergent del 28N de 2012 va propiciar la radicalització irreversible del procés per situar-lo definitivament en l’àmbit teòric de la sobirania democràtica o de l’autodeterminació democràtica, és a dir, en un àmbit d’acció política que es desfeia del tot de les ambigüitats del dret a decidir i optava de manera exclusiva per la via cap a la independència.

    Aquesta opció, encara només teòrica en aquells moments, adornada amb  mútiples gesticulacions retòriques, era l’única que podia mantenir la continuació del procés sota el lideratge de Convergència amb el recurs imprescindible d’ERC, i la seva necessitat es va veure reforçada per la revisió del pujolisme  a partir del juliol de 2014. Amb la dinàmica d’aquella radicalització es va formular la declaració de sobirania del parlament i es va projectar, amb termes d’absolut convenciment democràtic, la il.lusió d’un referèndum o consulta, no tant per conèixer l’opinió dels catalans com per decidir de fet sobre la separació. La utilització dels apel.latius independentista i unionista pren carta de naturalesa per definir els pols de l´única opció possible, de voler continuar dins d’Espanya o d’iniciar el camí de sortida. La tercera via es veu com un impossible, en el millor dels casos una ingenuïtat sense contingut plausible.

    En aquells moments la Cup encara era vista com un moviment marginal, simpàtic per la seva radicalitat independentista però no determinant ni condicionant de l’orientació del procés.

    2.- L’anul-lació pel TC de la declaració de sobirania i de la convocatòria de la consulta el 9N no van significar cap decepció, ni molt menys un toc d’atenció per reorientar el procés. El que deia el TC, malgrat l’estripada de vestidures i l’escàndol magnificat constantment pels mitjans públics de comunicació, ja s’esperava, i s’havia de prendre com un element determinant de justificació de la via pràctica de l’autodeterminació democràtica com a única sortida possible.

    Del dret teòric a l’autodeterminació que es donava per irrealitzable, i per per tant per superat dins el marc de la legalitat constitucional espanyola, es va passar a l’accentuació del valor fàctic de la sobirania o autodeterminació democràtica com a mecanisme legítim per decidir directament la independència  sobre la base d’un mandat democràtic que s’havia de buscar en unes noves eleccions anticipades. L’autodeterminació va deixar de veure’s com un dret exigible i realitzable en el context concret de la legislació espanyola i es transformà en un moviment de caràcter popular, de democràcia directa, emparat únicament en la voluntat del poble català. Aquesta voluntat democràtica del poble era en realitat una sublimació que no tenia en compte ni l’heterogeneïtat social ni el pluralisme ideològic de la societat catalana. 

    3.- En el full de ruta de Junts pel Sí  per al 27S es concretaven els passos de la posada en pràctica de l’autodeterminació democràtica per mandat popular, sense la mediació de cap llei forània ni de cap negociació amb l’Estat, de qui s’acceptaria tan sols la convocatòria urgent d’un referèndum per la independència si en algun momet reaccionava.

    Es creia que la ratificació multitudinària del mandat democràtic que s’havia preformulat  en el programa de Junts pel Sí  seria més que suficient per la pràctica de la independència, de ben segur en escons i molt probablement també en vots, per començar a bastir un Estat propi des de l’absoluta unilateralitat però amb total legitimitat. Pocs dubtes s’haurien produït al respecte si el resultat hagués estat, per exemple, de 75 o més diputats de Junts pel Sí i de 10 per la Cup. Per això el mandat democràtic, clar i contundent , que es perseguia podia prescindir de tota mediació legal existent. Al contrari, es preveia la desconnexió immediata de la legislació estatal i la seva substitució per una llei de transitorietat de nova planta. En això el mandat democràtic es prenia com una autèntica instrucció per a l’acció directa, al nivell dels moviments populars de proximitat que es realitzen al marge de tota intermediació política que no parteixi dels interessos particulars i  immediats del propi moviment.  La proximitat  i la immediatesa democràtica es reduïa, però, al mandat d’una part de la societat, la que es tenia per àmpliament decidida per la independència sense més condicions que les previstes en aquell full de ruta.

    4.- Els 62 escons de Junts pel Sí no signifiquen una ratificació contundent i àmpliament majoritària del mandat democràtic que es buscava per legitimar la praxi de l’autodeterminació sobirana, sense més mediació que la que produexi el propi procés.

    Els 10 escons de la Cup, que condicionen l’elecció del president i la governabilitat del procés mateix, posen en evidència les insuficiències de l’autodeterminació sobiranista prevista en el full de ruta de Junts pel Sí que paradoxalment es veu desbordat per dos costats: pel que representa la pròpia Cup, que sempre s’ha definit com un moviment assembleari d’acció democràtica directa, sense intermediacions de cap mena i que és aliè a qualsevol pretensió de creació d’estructures polítiques, i sobretot pel que representen els 63 escons de les forces polítiques contràries a l’autodeterminació sobiranista de la manera ordenada en aquell full de ruta.

    Així, Junts pel Sí veu qüestionada d’arrel la seva pretensió de transformar el moviment popular per la independència en una estructura embrionària d’Estat que havia d’acabar consolidant-se. Veu frenat el pas de l’autodeterminació sobiranista, que havía adoptat com a mètode provisional i instrumental per transitar cap a un nou Estat, i es queda a mig camí, enfrontada a la majoria de votants que no volen la independència, o que no volen arribar-hi de la  manera projectada, i enfrontada a ella mateixa i a les seves contradiccions internes. Tot això havent-se de confrontar amb un moviment assembleari com la Cup que es troba com peix a l’aigua mentre exconvergents, republicans i membres de l’ANC i d’Òmnium, i altres presonalitats, han de navegar contracorrent per arribar a alguna riba que els permeti salvar la travessia.

   És fals que hi hagi una confluència de criteris d’acció democràtica entre Junts pel Sí i la Cup. La Cup està feta per la constant autodeterminació sobiranista en tots els àmbits, com no es cansen de repetir; Junts pel Sí, en canvi,  s’ha construït artificialment per transitar de l’autodeterminació democràtica, predicada com a mètode provisional d’agitació popular per la independència, cap a la permament ostentació del poder.