Artur Mas, corredor d'obstacles
Artur Mas ens té acostumats a les curses d’obstacles. La primera va tenir
lloc amb les eleccions anticipades del 2012, la segona amb la declaració de
sobirania de 2013, la tercera amb la formulació de la pregunta per una consulta,
la quarta amb la celebració del 9N, la cinquena amb la confecció de la Llista de Junts pel Sí, i
la sisena i última (de moment) amb les eleccions anticipades del 27S. En cap
d’aquestes curses ha acabat guanyador, però sempre arriba a la meta i desafia
els contrincants a competir en una cursa nova. Perd totes les batalles però
sempre dóna la sensació que no perd mai els papers.
De l’última cursa, la del 27S,
la definitiva segons va proclamar a l’hora de convocar-la, tampoc no n’ha
sortit molt ben parat. Quart a la llista de sortida, d’amagatotis, obté majoria
relativa d’escons però perd el plebiscit dels vots, i els jutges de la
competició, els nois de la CUP ,
no volen penjar-li la medalla de president. De poder ser aclamat a l’estadi,
pot passar a la soledat del vestuari sense pena ni glòria, o amb molta més pena que glòria. I els components del seu equip han passat de ser
62 el 2.010, a
ser 50 el 2012 i només 30 el 2015.
A l’estadi una part de la graderia ha aplaudit frenèticament,
una altra part ha xiulat sorollosament i
una altra part ha callat i se n’ha anat
cap a casa perquè no entén el plantejament de les curses i tampoc pot
valorar els seus resultats amb dues majories cara a cara.
Podria ser que davant la
negativa dels nois de la Cup
a penjar-li la medalla s’inventés una altra cursa d’obstacles encara més
meritòria i perillosa (la setena, que aquesta sí que podria ser l’última):
convocar-nos a unes altres eleccions si no el
fan president. Llavors sí que l’estadi correria el perill de quedar desert.
Del xantatge de la llista pel Sí hauria passat al xantatge d’una altra
dissolució de la cursa al.legant que no concorren les condicions per córrer.
El més interessant, però, és
que encara que li pengin la medalla, o acceptin de fer-lo pujar al podi amb una
mena de presidència multicèfala que poden muntar-se els nois de la Cup , l’emoció continuaria
igual perquè llavors no sabríem si estem en una cursa de debò que té alguna
meta, o si ens trobem en un foc de camp celebrant la vinguda dels bons esperits i la
desaparició dels dolents, o si ens hem traslladat a un monestir, amb els monjos
giròvags de què parlava Sant Benet, per decidir el futur a la sala capitular
del cenobi en una assemblea organitzada pels nois de la ruptura.
Artur Mas, president amb
medalla o president acompanyat presidint el foc de camp o l’assemblea
capitular, aniria perdent en aquesta úlima cursa totes les medalles guanyades,
una darrera l’altra, perquè les condicions dels nois de la Cup serien tan rigoroses que
no podria resistir la duresa de la pista i potser abans d’un any diria que ja
no pot més i que es retira definitivament. No m’imagino el president, o el
copresident, o el conseller plenipotenciari, o el que sigui, corrent a les
ordres dels nois de la Cup. L
Comentaris