Artur Mas, corredor d'obstacles



 Artur Mas ens té acostumats a les curses d’obstacles. La primera va tenir lloc amb les eleccions anticipades del 2012, la segona amb la declaració de sobirania de 2013, la tercera amb la formulació de la pregunta per una consulta, la quarta amb la celebració del 9N, la cinquena amb la confecció de la Llista de Junts pel Sí, i la sisena i última (de moment) amb les eleccions anticipades del 27S. En cap d’aquestes curses ha acabat guanyador, però sempre arriba a la meta i desafia els contrincants a competir en una cursa nova. Perd totes les batalles però sempre dóna la sensació que no perd mai els papers.
   De l’última cursa, la del 27S, la definitiva segons va proclamar a l’hora de convocar-la, tampoc no n’ha sortit molt ben parat. Quart a la llista de sortida, d’amagatotis, obté majoria relativa d’escons però perd el plebiscit dels vots, i els jutges de la competició, els nois de la CUP, no volen penjar-li la medalla de president. De poder ser aclamat a l’estadi, pot passar a la soledat del vestuari sense pena ni glòria, o amb molta més pena que glòria. I els components del seu equip han passat de ser 62 el 2.010, a ser 50 el 2012 i només 30 el 2015. A l’estadi una part de la graderia ha aplaudit frenèticament, una altra part  ha xiulat sorollosament i una altra part ha callat i se n’ha anat   cap a casa perquè no entén el plantejament de les curses i tampoc pot valorar els seus resultats amb dues majories cara a cara.
   Podria ser que davant la negativa dels nois de la Cup a penjar-li la medalla s’inventés una altra cursa d’obstacles encara més meritòria i perillosa (la setena, que aquesta sí que podria ser l’última): convocar-nos a unes altres eleccions si no el  fan president. Llavors sí que l’estadi correria el perill de quedar desert. Del xantatge de la llista pel Sí hauria passat al xantatge d’una altra dissolució de la cursa al.legant que no concorren les condicions per córrer.
   El més interessant, però, és que encara que li pengin la medalla, o acceptin de fer-lo pujar al podi amb una mena de presidència multicèfala que poden muntar-se els nois de la Cup, l’emoció continuaria igual perquè llavors no sabríem si estem en una cursa de debò que té alguna meta, o si ens trobem en un foc de camp celebrant  la vinguda dels bons esperits i la desaparició dels dolents, o si ens hem traslladat a un monestir, amb els monjos giròvags de què parlava Sant Benet, per decidir el futur a la sala capitular del cenobi en una assemblea organitzada pels nois de la ruptura.
  Artur Mas, president amb medalla o president acompanyat presidint el foc de camp o l’assemblea capitular, aniria perdent en aquesta úlima cursa totes les medalles guanyades, una darrera l’altra, perquè les condicions dels nois de la Cup serien tan rigoroses que no podria resistir la duresa de la pista i potser abans d’un any diria que ja no pot més i que es retira definitivament. No m’imagino el president, o el copresident, o el conseller plenipotenciari, o el que sigui, corrent a les ordres dels nois de la Cup. L’estadi em sembla que tampoc no ho entendria. I fins es donaria el cas que algun membre del seu equip es diria “què cony hi faig jo aquí, si em van prometre el cel i ara vaig de foc de camp en foc de camp, no conec les cançons i avorreixo les assemblees…!”


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu