Polítiques de pactes vs política de confrontació



  

   Mentre en l’àmbit de la política municipal els regidors electes dels diferents partits s’afanyen en trobar fórmules per pactar els governs de cada localitat, procurant conservar les bases dels projectes propis però oferint sortides prou flexibles per endegar la millor forma de servir als veïns, en l’àmbit de la política dels governs de Catalunya i d’Espanya la política de pactes és un univers aliè i desconegut. A la política concreta dels municipis el pacte és indispensable, com una condició necessària de quin compliment se n’haurà de donar comptes als veïns en moments successius de la legislatura.
   A l’alta política dels governs de Catalunya i Espanya la negociació i els pactes no solament no formen part de la voluntat de cada part sinó que es tenen per elements estranys que podrien posar en perill les respectives posicions de govern de cara a les pròximes eleccions autonòmiques i generals. Mentre en els municipis la negociació és una condició sine qua non per poder governar, en els governs de Catalunya i Espanya la temptativa de pactes està demonitzada per totes dues parts. Hi ha, però, un element suplementari que pot ajudar a distorsionar els pactes municipals en el decurs de la legislatura, l’intent d’introduir els factors nacionalistes, del color que siguin, per connectar-los amb les polítiques de confrontació permanent que presideixen les relacions entre Catalunya i Espanya.
   En menys de vint-i-quatre hores, hem assistit a una intensificació d’aquesta confrontació permanent que sembla que ja no té punt de retorn, almenys si hem de comptar amb el protagonisme de Mas i Rajoy per buscar un camí de sortida. El TC acaba de declarar inconstitucionals les actuaciones de la Generalitat per convocar els catalans al procés de participació del 9N (a bona hora!), amb l’argument elemental de què desborden el seu àmbit competencial, i recordant una vegada més que l’alteració del fonament constitucional només és possible pel camí de la reforma de la mateixa Constitució. Contra aquesta Sentència ha reaccionat, de foma solemne, com sol ser habitual en els darrers temps, el president Mas, fent una crida a reivindicar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S per la independència de Catalunya, que d’acord amb el full de ruta de CD i ERC s’hauria de produir amb una declaració unilateral seguida d’un referèndum sobre la pròpia Constitució. A la reacció del president ha seguit avui mateix una altra acció del govern central, anunciant que porta al TC (sempre el TC com instrument polític per no encarar la responsabilitat de govern!) la previsió de creació d’estructures d’Estat  inclosa en la Llei de Pressupostos.
   En aquest moviment permanent d’acció i reacció la política hi és permanentment negada. Rajoy recorre al TC com a plataforma per justificar la seva negativa a qualsevol mena de diàleg o d’oferta. Mas porta fins al límit de l’absurd la seva pretensió de travessar el barranc del sobiranisme sense la xarxa de la protecció legal. Duran li ha recordat la seva temeritat al formular la posició de la direcció d’Unió en la qüestió (més que una pregunta un veritable manifest) que han de respondre els seus militants aquest diumenge: no és possible avançar des del sobiranisme sense bucar vies de negociació, sense el respecte escrupulós a la democràcia (s’han de comptar vots i no escons!), sense el respecte a la legalitat vigent i sense la preocupació per mantenir la unitat del catalanisme i la cohesió  social. 
   L’alta política hauria de ser més humil i emmirallar-se en els esforços de la política municipal, en la coloració llampant de les múltiples combinacions que faran possible la trajectòria esperançada dels nous ajuntaments. Per sort, la bona política, la de la negociació i el pacte, encara es palpa als nostres barris i carrers.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre