L’”ara no toca” de García Albiol



   

Els regidors de l’oposició a l’Ajuntament de Badalona no s’han pogut acomiadar de la legislatura a l’última sessió, com sí que ho han fet els del l’Ajuntament  de Barcelona, per exemple, perquè l’alcalde sortint, García Albiol, els ho ha negat amb l’únic i contundent argument de l’”ara no toca”. Hauria pogut negar-se directament a concedir-los la darrera paraula d’acomiadament argumentant que com a president de la sessió la donava per acabada, després dels tres minuts escassos de la seva intervenció, i que per tant les seves facultats en aquell moment li permetien fer el que volgués, i el que volia (encara que no ho digués), i el que el seu instint li dictava, era engegar-los a tots, menys als del seu partit,  a pastar fang.
    Però en comptes d’això ha recorregut mentalment a la convenció col.loquial pujoliana de l’”ara no toca”, per donar un toc de falsa ironia, o d’amabilitat sarcàstica, a la seva decisió autoritària. Ha fet burla de les funcions dels regidors de l’oposició emplaçant-los a una situació impossible en la que l’acomiadament d’uns servidors del poble, en tant que regidors, ja no podrà tenir lloc.
    Què ha passat amb algunes de les locucions que es van popularitzar durant l’hegemonia del pujolisme perquè hagin arribat a incardinar-se en el llenguatge de tota mena de polítics (en aquest cas del PP) per justificar amb vaguetats estrictament mal ducades, i directament antipolíques, les ganes de mostrar al públic la seva irreponsabilitat per mor d’una pretesa superioritat moral que els fa estar per sobre del comú dels ciutadans? És el cas de “l’ara no toca”, i seria el cas també del “fer país”, o “reconstrucció nacional” , i tots els seus derivats, si substituïm “país” o “nacional” per altres expressions equivalents, sempre formulades en un context de vaguetats abstractes, com ciutat, sobirania, estructures d’estat, nou Estat. Potser passa que la situació d’excepcionalitat permanent en la que ens fa viure “el  procés”, i l’atracció hegemònica que exerceix, porta a usos mimètics d’expressions conceptuals manllevades del temps de l’hegemonia pujolista.  
   Però el llenguatge no és innocent. En aquest i en tots els “ara no toca” del pujolisme, i els que seguiran,  hi ha una reserva expressa de veritat que s’atribueix unilateralment el que formula la negativa, classificant el camp de les realitats polítiques entre coses que toquen i coses que no toquen, coses que podem saber i coses que no podem, o no ens convé, saber. Marc Àlvaro ha cancel.lat en un llibre molt revelador (“Ara sí que toca!”) l’època de “l’ara no toca” de Jordi Pujol pel que fa als negocis dels seus fills, sobre els que mai no va voler donar explicacions mentre governava, perquè no tocava, però aquesta cancel.lació parcial  no ens cura de l’ús corrosiu de determinades expressions que recorren a l’afirmació apodíctica sense marge per a la matisació o l’oposició, i que proferides pels qui es creuen en possessió de la veritat política deixen a una majoria en el dilema d’haver de mostrar conformitat, sense cap crítica, o quedar-se amb la trista funció de dissidents desnortats i extemporanis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?