L’”ara no toca” de García Albiol
Els
regidors de l’oposició a l’Ajuntament de Badalona no s’han pogut acomiadar de
la legislatura a l’última sessió, com sí que ho han fet els del l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, perquè l’alcalde
sortint, García Albiol, els ho ha negat amb l’únic i contundent argument de l’”ara no toca”. Hauria pogut negar-se
directament a concedir-los la darrera paraula d’acomiadament argumentant que
com a president de la sessió la donava per acabada, després dels tres minuts
escassos de la seva intervenció, i que per tant les seves facultats en aquell
moment li permetien fer el que volgués, i el que volia (encara que no ho
digués), i el que el seu instint li dictava, era engegar-los a tots, menys als
del seu partit, a pastar fang.
Però en comptes d’això ha recorregut
mentalment a la convenció col.loquial pujoliana de l’”ara no toca”, per donar un toc de falsa ironia, o d’amabilitat
sarcàstica, a la seva decisió autoritària. Ha fet burla de les funcions dels
regidors de l’oposició emplaçant-los a una situació impossible en la que
l’acomiadament d’uns servidors del poble, en tant que regidors, ja no podrà
tenir lloc.
Què ha passat amb algunes de les locucions
que es van popularitzar durant l’hegemonia del pujolisme perquè hagin arribat a
incardinar-se en el llenguatge de tota mena de polítics (en aquest cas del PP)
per justificar amb vaguetats estrictament mal ducades, i directament
antipolíques, les ganes de mostrar al públic la seva irreponsabilitat per mor
d’una pretesa superioritat moral que els fa estar per sobre del comú dels
ciutadans? És el cas de “l’ara no toca”, i
seria el cas també del “fer país”, o
“reconstrucció nacional” , i tots els
seus derivats, si substituïm “país” o
“nacional” per altres expressions
equivalents, sempre formulades en un context de vaguetats abstractes, com
ciutat, sobirania, estructures d’estat, nou Estat. Potser passa que la situació
d’excepcionalitat permanent en la que ens fa viure “el procés”, i l’atracció
hegemònica que exerceix, porta a usos mimètics d’expressions conceptuals
manllevades del temps de l’hegemonia pujolista.
Però el llenguatge no és innocent. En aquest
i en tots els “ara no toca” del
pujolisme, i els que seguiran, hi ha una
reserva expressa de veritat que s’atribueix unilateralment el que formula la negativa,
classificant el camp de les realitats polítiques entre coses que toquen i coses
que no toquen, coses que podem saber i coses que no podem, o no ens convé,
saber. Marc Àlvaro ha cancel.lat en un llibre molt revelador (“Ara sí que toca!”) l’època de “l’ara no toca” de Jordi Pujol pel que fa
als negocis dels seus fills, sobre els que mai no va voler donar explicacions
mentre governava, perquè no tocava,
però aquesta cancel.lació parcial no ens
cura de l’ús corrosiu de determinades expressions que recorren a l’afirmació
apodíctica sense marge per a la matisació o l’oposició, i que proferides pels
qui es creuen en possessió de la veritat política deixen a una majoria en el
dilema d’haver de mostrar conformitat, sense cap crítica, o quedar-se amb la
trista funció de dissidents desnortats i extemporanis.
Comentaris