Quan pel camí trobaràs un niu d’ocells





No es podria condensar millor l’Encíclica del Papa Francesc Laudato Si (“Lloat siguis”, del Cant de Sant Francesc) que amb aquesta cita que conté del Deuteronomi:” Quan pel camí trobaràs un niu d’ocells dalt de qualsevol arbre o damunt la terra, amb pollets o amb ous, i la mare covant els pollets o el ous, no prendràs la mare amb els fills”. La cura de la germana naturalesa s’expressa amb una delicadesa i profunditat molt notables al llarg de les quasi dues-centes pàgines de l’Encíclica, i és un clam dirigit als governants per preservar l’harmonia i la bellesa del món del que tots formem part, una crida a l’estupor i a la meravella , a la bellesa i a la fraternitat en la nostra relació amb el món. Val molt la pena llegir-la amb deteniment, se sigui o no creient o de qualsevol confessió religiosa, agnòstic o ateu, perquè parteix d’uns pressupòsits universals que ens pertoquen a tots en la relació amb la nostra casa comuna.
    En destacaria aquests aspectes:
    1.- Degradació ambiental i drets socials
    El text parteix d’una anàlisi detallada i ben fonamentada del que “està passant a casa nostra”, concretant el diagnòstic profundament negatiu que ens confirmen les dades científiques sobre la degradació del medi ambient, subratllant que la degradació de l’ambient afecta sobretot els més pobres. Tot plantejament ecològic, diu el Papa, ha d’incorporar una perspectiva social que tingui en compte els drets fonamentals dels més desfavorits, tot recordant que la tradició cristiana mai no ha reconegut com absolut el dret a la propietat privada. El clam de la terra és el clam dels pobres, i la manca de solucions per eradicar la pobresa té les mateixes causes de manca de decisió política i económica per preservar el destí comú dels béns.
    Un  interès molt particular, des del meu punt de vista, té la referència al que denomina “cultura del descart”, de les persones i dels béns naturals. No es poden contrarestar els efectes perniciosos d’aquesta cultura sense “adoptar un model circular de producció que asseguri recursos per a tots i per a les generacions futures, que suposi limitar al màxim l’ús dels recursos no renovables, moderar el consum, maximitzar l’eficiència de l’aprofitament, reutilitzar i reciclar”.
    Entre els drets socials bàsics inclou el dret a l’aigua. L’accés a l’aigua potable i  segura és un dret humà bàsic, fonamental i universal, perquè determina la supervivència de les persones i per tant és condició per a l’exercici dels altres drets humans. 
    2.- Deute extern i deute ecològic
    En un sistema de relacions  comercials i de propietat estructuralment pervers, als països pobres els està vetat l’accés a la propietat dels béns i recursos per satisfer les seves necessitats. El deute extern dels països pobres s’ha convertit en un instrument de control, però no passa el mateix amb el deute ecològic. De moltes maneres els pobles en vies de desenvolupament, on es troben les més importants reserves de la biosfera, segueixen alimentant el desenvolupament dels països més rics a costa del seu present i el seu futur.
    3.- La globalització del paradigma tecnocràtic està a la rel de la crisi ecològica
    El creixement infinit suposa la mentida de la disponibilitat infinita dels béns del planeta. I l’elecció no és mai neutral perquè apunta al tipus de vida social que es vol desenvolupar segons els interessos de determinats grups de poder. Hi ha dificultats evidents per mirar el conjunt, per respectar els ritmes de la naturalesa. Cal una decidida “revolució cultural” per avançar cap a un altre tipus de progrés, més sa, més social, més integral. L’antropocentrisme desviat porta al relativisme pràctic ( tot és irrellevant si no serveix als propis interessos immediats).
    4.- Una ecologia integral vol dir admetre que hi ha una sola crisi socioambiental
    Els ecosistemes ens demostren que tot està connectat, i ens indiquen la interrelació de l’ecologia ambiental amb l’ecologia econòmica, social i cultural. A l’homogeneïtzació cultural del consumisme cal oposar el manteniment de les identitats històriques, arquitectòniques, locals, preservar la casa  i la ciutat en tant que referents originaris de la interrelació de l’espai amb la conducta humana.
    5.- Un sol món vol dir un projecte en comú
    El bé comú global demana una governança global, una autoritat política mundial. La humanitat de l’era postindustrial serà recordada com una de les més irresponsables de la història si no es desfà del drama de l’immediatisme polític  que busca només el creixement i el consum a curt termini. El temps és superior a l’espai. S’oblida que sempre som més fecunds quan ens preocupem per generar processos més que per dominar espais de poder. En els esquemes del rèdit no hi ha lloc per pensar en els ritmes de la naturalesa.
   El discurs del creixement sostenible sol ser un discurs distorsionant i exculpatori que absorbeix valors del discurs ecologista dins la lògica de les finances i la tecnocràcia.
    6.- La consciència d’un origen comú, una pertinença mútua i un futur compartit pot contribuir a l’educació (i a l’espiritualitat) ecològica
    Educar per a l’aliança entre la humanitat i l’ambient vol dir adoptar un conversió ecològica, de transformació personal basada en el tenir cura del món, acceptar-lo com un do gratüit  que ens crida a la simplicitat, a l’estil de vida de Sant Francesc, a la capacitat de gaudir amb poc, a la sobrietat alliberadora, al goig i a la pau. Menys és més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?