Ai, adéu, Unió bonica


Ai, adéu Unió bonica, ves qui ens ho havia de dir
que amb tants anys de manar junts ara ens hem de dividir.

Catalans de la contrada escolteu atents la història
i apreneu-ne la lliçó tot guardant-la a la memòria.
D’un Pujol i un Alentorn que ja fa trenta-set anys
van descobrir un bon reducte per blindar-hi els seus afanys.

Amb Convergència i Unió guanyaven totes les guerres,
allunyaven les esquerres i els perills d’aquestes terres
fent-se forts al seu palau de la Plaça de Sant Jaume,
repartint poder i prebendes a burgesos i manaires.

 Un bon dia el rei Artur, com que el fortí perillava,
va decidir plantar cara i contra Espanya lluitava
cridant a petits i a grans a guarnir-se amb la bandera
i a fer front a aquells molins amb més força i més trempera.

Les espases d’Unió van començar a tremolar
i l’Espadaler major, amb Duran al capdavant,
va dir que amb aquelles forces no arribarien enlloc,
que més valia parlar-ne abans de tirar-se al foc.

A l’Espadaler major van seguir-lo la Joana,
tremolant com una fulla, i el bordó del Pelegrí
que amb una part de la tropa senyalà un altre camí
per salvar allò que es pogués del palau del tarambana.

Unió s’acovardí i ara sola Convergència
demana auxili al Junqueras, el rei de la independència,
i ens vol a tots al darrera, ens ha armat un gran sarau
per resistir a les Espanyes i als súbdits de la Colau.

Ai, adéu Unió bonica, vés qui ens ho havia de dir
que amb tants anys de manar junts ara ens hem de dividir.

C.A.

(Versió lliure de “Ai, adéu, cara bonica”, cançó popular de principis del S. XIX)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?