Ja pots xiular, si l’ase no vol beure

   En tota la normativa espanyola destinada a la prevenció de la violència en l’esport, Llei i Reglament que dimanen del Conveni Europeu de la violència en l’esport, de 19/8/1.985, no hi ha ni un sol article, ni el més mínim vestigi, que permeti qualificar d’infracció la xiulada contra l’himne en els estadis. Tampoc està previst que pugui sancionar una xiulada contra l’himne la Comissió contra la violència en l’esport creada el 2008. Com clarament s’expressa en els mateixos títols, tota aquesta legislació neix de la necessitat de prevenir i sancionar els actes de violència, racisme, xenofòbia i intolerància en l’esport.  Només en el supòsit que una xiulada tingués per objecte la denigració d’un equip, d’un membre de l’equip,  d’una nació o d’uns símbols, per raons de racisme i xenofòbia, es podria perseguir els autors i promotors i sancionar-los administrativament i penalment al tenor de tota aquesta legislació.

    La xiulada a l’himne, en presència del rei, a la final de copa, no és un acte de racisme ni de xenofòbia, ni d’intolerància, sinó una expressió de descontentament per motius polítics, en si mateixos completament aliens a la pràctica de l’esport. En acabar l’himne i la xiulada, segurament que molts espectadors devien pensar “això ja està, ara anem al que importa, que és el partit”. Per aquesta mateixa raó altres espectadors podien pensar que, sense estar-hi d’acord, havien de passar la maroma abans de disfrutar del partit. I tots contents.

 Tots els himnes tenen ressonàncies, i naturalment poden suscitar actituds de desacord en situacions concretes quan la seva música, per les circumstàncies que siguin,  se l’associa amb comportaments polítics poc o gens respectuosos amb la sensibilitat d’una part de la població. Tots els himnes corren el mateix  risc i passen aquesta prova. El Tribunal Constitucional, en resolucions recents, ha deixat clar que ni la Constitució ni els seus símbols exigeixen un respecte militant, i per tant les discrepàncies, mentre no generin violència, no es poden descartar. No és tant una qüestió de llibertat d’expressió en abstracte com una qüestió d’expressió política que demana ser escoltada. El rei suposo que n’ha tret les seves conclusions.

    La Comissió contra la violència en l’esport ha de fer mans i mànigues per demostrar que no es pot tolerar la falta de respecte a l’himne, encara que sigui per motivacions polítiques que no tenen res a veure amb les seves competències. El recurs a la Llei i al Reglament és pura entelèquia, focs d’artifici, per apuntar a hipotètiques sancions que de cap manera es poden produir. Si alguna se n’arriba a produir serà per falta de control en els sistemes de seguretat a l’estadi, no pas per la xiulada.

    Una altra cosa és comprovar com, de la mateixa manera que hi ha treballadors que reparteixen aigua dins i fora de l’estadi per apagar la set, han començat a sortir autèntics professionals en la promoció de les xiulades per apagar la set col.lectiva de patriotisme. Amb aquesta labor de promoció no afavoreixen la llibertat d’expressió sinó la seva degradació. L’expressió discrepant envers l’himne, perquè tingui sentit polític, hauria de ser totalment espontània, no organitzada,  mediatitzada o privatitzada. Quan la situació es força per anar fent bullir l’ollla de les accions i reaccions recíproques entorn dels símbols (primer les banderes, ara la xiulada) s’entra en una dinàmica esterilitzant i banalitzadora de les diferències polítiques que no condueix a res en concret. A alguns, aquí i allà, ja els va bé. Als de la Comissió els podríem aplicar allò de què “els xiulen les orelles”, perquè se senten ofesos pels absents i discrepants, i als nostres professionals de les xiulades els hauríem de recordar allò altre de “ja pots xiular, si l’ase no vol beure”.