Sobre com administrar la voluntat



Davant l'olla amb la que molts disfruten fent bullir els temes més sorollosos que acaparen l’atenció dels mitjans aquestes vigílies de la Diada (la prostitució al Raval, que s’està transformant en una campanya contra l’alcalde Hereu, el referèndum d’Arenys de Munt, la temuda Sentència del Constitucional sobre l’Estatut, la discussió sobre la pujada d’impostos a rel de la crisi, que provoca dures confrontacions a l’interior del PSC, l’andanada de El Pais contra la política econòmica de Zapatero, el cas Gürtel, la insòlita imputació de Garzón pel T. Suprem per una querella d’un sindicat d’ultradreta...), em convé prendre distància crítica per no cremar-me i acabar fet caldo dins la mateixa olla. I per això, res millor que els consells de Montaigne a Sobre com administrar la voluntat (355-390 del tercer volum dels assaigs). Els assumptes públics s’han d’agafar amb les mans, ve a dir, però no ens haurien d’agafar els pulmons o el fetge; ens n’hem d’encarregar però no incorporar-los, tenir-ne compte però no apassionar-nos-hi; vigilar-los però no covar-los. “Vull que l’avantatge sigui per a nosaltres, però no faré el forassenyat si no ho és. Em lligo amb fermesa al més sa dels partits, però no busco que se’m marqui especialment com a enemic dels altres i més quan no ho vulgui la raó general... Cal, si és puta, que sigui també una mala pècora?... La majoria dels acords de les nostres disputes d’avui en dia són vergonyosos i mentiders: només busquem salvar les aparences i, tanmateix, traïm i amaguem les nostres vertaderes intencions. Ens desmentim nosaltres mateixos, per salvar un desmentit que hem donat. No cal mirar si la vostra acció o la vostra paraulapot tenir una altra interpretació, és la vostra vertadera i sincera interpretació la que ara cal mantenir, costi el que costi”. En aquest costi el que costi que denuncia Montaigne sembla que moltes opinions, de polítics i mitjans, volen arrossegar-nos pel camí de les passions i de les emocions , sense tenir en compte que cal administrar la llibertat de la nostra ànima i no hipotecar-la més que en les ocasions justes.

Montaigne posa especial cura en examinar la forma com s’inicien els conflictes, el punt on ens hi juguem el capteniment que pot enterbolir i cabdellar les posicions : "els naixementsde totes les coses són febles i tendres. Per això cal tenir els ulls oberts en els inicis, perquè de la mateixa manera que per la seva petitesa no descobrim el perill, una vegada que ha crescut ja no en descobrim el remei”. Un bon remei, doncs, seria analitzar els inicis ( de la proposta de consulta-referèndum d’Atrenys de Munt, per exemple...) : "Els qui diuen que tenen raó amb la seva passió vindicativa o de qualsevol altra passió penosa, diuen sovint la veritat sobre com són les coses, però no sobre com foren. Ens parlen quan les causes del seu error són desenvolupades i avançades per ells mateixos. Però reculeu més enrere, porteu les causes al seu inici: allí les sorprendreu desprevingudes. ¿Volen que la seva falta sigui menor per ser més vella, i que a partir d’un començament injust, la continuació sigui justa?"

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu