Inquietant

Que un prohom del PSOE com el professor Peces–Barba, de llarga trajectòria política, pressioni el Tribunal Constitucional des de la seva privilegiada posició de personatge influent i respectat, donant per fet que la Sentència sobre l’Estatut haurà d’incloure declaracions clares d’inconstitucionalitat (n’enumera unes quantes: competències fiscals, bilateralitat, defensor del poble, dret i obligació de conèixer el català…) i diferents aclaracions interpretatives per entendre’l d’acord amb la Constitució, comença a ser molt preocupant. El seu posicionament, que és l’epítom del parer majoritari dins el PSOE, parteix de les següents premisses:

- L’Estatut es va aprovar al Parlament espanyol de manera precipitada, pecant d’una permissivitat exagerada i amb poc sentit de la responsabilitat política.

- L’Estatut quedaria fora de control si es nega el dret a opinar a la resta de C. Autònomes i es considera que és exclusivament una qüestió entre Catalunya i l’Estat com dues entitats diferents.

- Sense la Constitució l’Estatut queda a l’aire, i la identitat autonòmica no és ni natural ni pròpia sinó que té el seu origen a la Constitució que en cap cas s’ha de reformar per adaptar-se al plantejament de l’Estatut.

- El T. Constitucional va cometre un greu error a l’admetre la recusació del magistrat Pérez Tremps, però és inqüestionable que el Tribunal té l’última paraula per declarar el que és Dret vàlid i eficaç.

Aquest pensament inclou una elevadíssima dosi de por, d’incoherència i de prejudicis, incompatibles amb el rigor que se suposa en un catedràtic i pare de la Constitució, bregat durant molts anys en la dinàmica política. Si hi va haver permissivitat exagerada i manca de responsabilitat al Parlament espanyol a l’aprovar l’Estatut, val més deixar les claus als lleons de l’entrada i deixar que s’ho facin. Aquesta presumpció és una desqualificació inmoral del paper dels parlamentaris, de la que haurien de demanar comptes al professor. Si el T. Constitucional ha comès errors gravíssims (no només per la recusació de Pérez Tremps, sinó també per la trajectòria de divisions internes radicals segons el color polític, amb una renovació pendent de quatre magistrats, bloquejada pel PP i que si s’hagués produït quan tocava hauria evitat del tot la funció d’espasa de Damocles política en què sha convertit la ditxosa Sentència pendent) és que s’ha desqualificat completament per dictar aquesta Sentència. Hi ha magistrats al si del Constitucional que són conscients d’aquesta desqualificació i de la manca de legitimació que comporta. En aquestes circumstàncies és millor abstenir-se de qualsevol pronunciament pretesament jurídic, perquè inevitablement estaria viciat per l’enorme condicionant polític de fons. Una Sentència política no pot enfrontar-se al recorregut polític, escrupolosament constitucional, que ha fet l’Estatut des de la seva presentació al Parlament, passant pel filtre constitucional de la Comissió del Congrès i acabant amb el Referéndum d’aprovació del poble català.

Però on el professor divaga de manera més lamentable és en l’atribució d’un paper a la resta de Comunitats respecte de l’Estatut de Catalunya. On es pot trobar aquest paper que no sigui en la discussió ja acomplerta al Parlament espanyol? És que el Constitucional pot decidir buscant greuges i picant l’ullet amb murrieria cap a més enllà de l’Ebre ? I encara més desconcertants són les contraposicions Catalunya-Estat i Estatut-Constitució, donant a l’Estat i a la Constitució la funció de control sobre les altres realitats subordinades. És un disbarat definir la dinàmica inclusiva d’aquestes entitats en funció d’una jerarquia que desencadena subordinació d'una envers l'altra. L’Estatut forma part de la Constitució, n´és una peça fonamental, i cap de les peces de la Constitució es pot dir que hi estigui subordinada, sinó que el tot constitucional és indestriable de les seves parts. En cada part hi ha el tot constitucional. I el TC pot carregar-se la Constitució si es carrega l’Estatut. Als qui no som independentistes, i voldríem aprofundir en la dinàmica inclusiva, i no excloent ni de subordinació, entre Catalunya i Espanya, entre l’Estatut i la Constitució, aquests plantejaments ens desmoralitzen i ens deixen off-side. No hi haurà un lloc sota el sol de les Espanyes que no ocupin els subordinadors o els independentistes? No sé ja si es pot esperar alguna cosa positiva de plantejaments més realistes, com el de Javier Pérez Royo, que sosté que el TC no pot ser jutge de la constitucionalitat d’un Estatut d’Autonomia de l’article 151 de la CE, com ho és el català, perquè l’última paraula ja la va tenir el poble de Catalunya en el referéndum.