Dany moral


El dany que ha infligit el Sr Millet al Palau no és només econòmic sinó sobretot moral, i atempta contra la història nacional i cultural d’aquest país, en haver convertit una de les institucions socials de més prestigi a Catalunya en seu del seu afany d’enriquiment personal. Les quantitats drefraudades que es van coneixent posen els pèls de punta: es van doblar les despeses del cost d’ampliació del Palau (de 12 a 24 milions d’euros), es percebien (en una Fundació que per definició exclou l’ànim de lucre!!) sobresous d’onze milions de pessetes mensuals, es van desviar un milió i mig d’euros per a la rehabilitació d’una finca particular a l’Ametlla, es revenien al Palau finques acabades d’adquirir pel doble del cost real en benefici del president intocable de la Fundació... La desmesura dels números convertiran en inviable la pretensió dels advocats d’aplicar a la confessió interessada del seu client l’atenuant prevista al Codi Penal de reparació del dany. Massa dany per a tan poca confessió (limitada a tres milions i mig d’apropiació reconeguda), oimés si es té en compte que la reparació, segons la Jurisprudència, no ha de ser només econòmica sinó també moral i fins i tot simbòlica. No hi ha reparació moral i simbòlica possible per un dany d’aquestes dimensions.

L’oncle-avi del Sr Millet, el fundador de l’Orfeó i promotor del Palau, es deu remoure a la tomba per la voracitat del seu besnebot, com també el seu pare, Fèlix Millet i Maristany, de qui Josep Benet va ser secretari particular a mitjan anys quaranta, el qual a les seves memòries el recorda amb afecte com amic i mecenes, empresari i financer després de la guerra, cofundador durant la guerra civil de la FEJOC (Federació de Joves Cristians de Catalunya), president de la Comissió Abat Oliba que va organitzar l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, primer esdeveniment cabdal en la recuperació de les llibertats nacionals.

Les conseqüències esquitxen el que amb cert orgull denominem societat civil catalana, no la de base, la dels qui es guanyen les garrofes treballant honestament, sinó la d’aquells que es pensen que són puntals de la tradició cultural del país i que han corregut durant anys i anys a rebre el certificat de catalanitat que els lliurava el Sr Millet fent-los patrons de la Fundació. Pel que es veu, no a canvi de res, sinó a canvi de callar quan els presentava els números i comptes anuals, i tirava endavant, amb subvencions públiques multimilionàries, els plans d’expansió i d’hotels amb els arquitectes de més glamour. Però aquests patrons (són plèiade, artistes, empresaris, músics i directors de prestigi...) s’hauran d’espavilar, perquè la Llei de Fundacions preveu la responsabilitat individual i solidària de cadascun d’ells pels danys i perjudicis que es causin a la Fundació, també per negligència i per actes que comportin un incompliment de les seves olbligacions. La negligència en què han incorregut és evident si es té en compte que aprovaven a cegues els comptes que els presentava el president, malgrat les advertències d’algunes auditories sobre la concentració de càrrecs en el mateix president i les irregularitats per manca de liquidacions fiscals que s’acumulaven any rere any. Ja els vull veure a querellar-se tots, com un sol home, contra el Sr Millet, per salvaguardar la seva honorabilitat i la seva butxaca. O serà que perquè tots són dels nostres mirarem altra vegada cap una altra banda i no exigirem als poders Públics, Generalitat, Ajuntament i Ministeri, que portin l’exigència de responsabilitats fins al final? No tant pels diners (que també) sinó sobretot per la reparació moral que es mereix el país, i perquè amb la lliçó ben apresa sapiguem on es troba la veritable societat civil catalana.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?