Veïns, ciutadans i política


El llibre que acaba de treure el Xavier Amat sobre les Associacions de Veïns a Mataró (“Veus de Mataró”) és un acte de reconeixement als protagonistes històrics del moviment veïnal, des dels seus inicis a l’actualitat, però és també un mosaic força plural sobre les maneres d’entendre l’acció social i la política, les seves prioritats, les seves limitacions, els seus mètodes, tant pel que fa a la vida interna de les mateixes associacions com pel que fa a les relacions amb l’Ajuntament o les formes polítiques institucionals. L’acció veïnal com a presa conjunta de consciència dels problemes del barri, des dels més elementals (s’havia de reivindicar el servei d’aigua o la instal.lació d’un semàfor...) fins als que suposen una superació de les qüestions més immediates per entrar a configurar una voluntat de fer ciutat (dels espais lliures a la conservació del patrimoni), dóna la mesura del creixement com a ciutadans dels que d’una manera o altra hi estaven, i hi estan, compromesos.

Quant a la relació amb l’Ajuntament, el paradigma per a les Associacions de Veïns de la institució política representativa, es perceben en el llibre diferents nivells d’entesa, de rivalitat, de confrontació, de maduració, i fins d’hostilitat. En un sentit realista i obert d’aquesta relació-confrontació amb l’Ajuntament em sembla interessant l’aportació de Manuel Molina, durant molts anys president de l’AV de Cirera (pp 203-207), en parlar dels projectes de la Via Europa i del Triangle. Respecte del primer diu : “no es va acceptar tot el que volíem però del primer projecte al que va acabar sent hi va haver un canvi radical”; i respecte del segon : “pensàvem que l’Ajuntament seria receptiu a les nostres idees... espero que algun dia s’adrecin al moviment veïnal per parlar-ne...” Exemples com aquest de confrontació tranquil.la i positiva amb l’Ajuntament n’hi ha bastants al llibre, al costat d’alguns altres d’oberta hostilitat. Ben segur que la tensió entre l’acord i el dissentiment ha acabat donant els seus fruits a la ciutat.

En un moment en què es posen de relleu les insuficiències de la política merament representativa, també és convenient parlar sense embuts de la qüestió de la representativitat de les Associacions de Veïns, i el llibre no amaga el tema. Representativitat social en el sentit de considerar el grau de necessitat, conveniència i significació col.lectives que inclouen les decisions de les AV respecte de l'interès general, així com els percentatges de participació en aquestes decisions tenint en compte la població de cada barri. Siguin els que siguin aquest grau i aquest percentatge, està clar que el sistema polític institucional considera les AV com instruments de participació i no de representació política. L'exalcalde Manuel Mas es mostra tan contundent a l'opinar sobre aquesta qüestió de la representativitat que gairebé nega tota legitimitat a les AV ("avui en dia les Av són una anomalia en el sistema democràtic... sobreviuen perquè hi ha gent que les fa servir com una segona volta de les eleccions: aquells que no han aconseguit entrar a l'Ajuntament es refugien en una AV...no són l'expressió d'un barri sinó d'uns veïns concrets d'un barri..."). Molt més matisades són les opinions de l'alcalde Joan Antoni Barón ("és evident que dins les AV la democràcia participativa tampoc és perfecta, i que no poden parlar per tot un barri, no es poden atribuir l'exclusivitat del que pensen la majoria de veïns d'un determinat territori") i de l'exregidor d'urbanisme Salvador Milà ("les Av no necessiten cap reconeixement, sinó guanyar-se la legitimitat, el ser representatiu...").

En qualsevol cas, la dialèctica entre representaciò i participació, ambdues sempre imperfectes, que tan clarament es manifesta en les relacions entre Ajuntament i AV, també posa de manifest el que Daniel Innerarity ("El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política", Ed. Paidós) descriu com la crisi de l'apoteosi moderna de les seguretats ideològiques, en un món i un temps sense èpica i sense herois, en el que s'ha de reaprendre el fer política desdramatitzant la comunicació i la confrontació , acceptant que el consens i el dissentiment formen part de la normalitat democràtica, i que la funció d'una política postheroica és la gesitó civilitzada del desacord entorn dels interessos i les concepcions de l'interès general. La crisi postmodena marca els límits del saber universal (cada vegada és menys veritat que saber és poder) en un horitzó de futur marcat per la incertesa i per l'acció dels sistemes socials cada vegada més fragmentats. S'ha de substituir l'obligació de la unitat per l'oportunitat d'entendre's, admetent que la desconfiança no sempre és equivalent a indiferència (citant Lipovetsky, Innerarity senyala que es tracta d'una decepció dèbil que produeix més distància que abatiment), i que el desinterès és també una forma respectable d'opinar o de decidir i no necessàriament una falta de compromís polític. En aquest context s'imposa la dessacralització de la política ("la política és una activitat civilitzadora que serveix per orientar raonablement els conflictes socials però no és un instrument per aconseguir la plena harmonia social o el consens absolut, ni per donar sentit a la vida o garantir la llibertat plena o el seu bon ús"). La ciutadania postheroica ve configurada pel compromís en un àmbit de contingència i de gestió d'incerteses, conscient que hi ha vida política en el poder limitat i en la impotència ben gestionada. Si la política, diu Innerarity, ja no és el que era, tampoc no ho és la no-política, el refugiar-se en el pensament políticament correcte i pensar sistemàticament que la societat és millor que els seus representants :" L'alter-heroisme és un asil nostàlgic per als decepcionats de la política realment existent però, com tota forma de nostàlgia, quelcom residual".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu