La solitud de Convergència
Aconseguit l’acord del govern català sobre el nou sistema de finançament, després de mesos i mesos de negociacions i de tensió política i social, es desprenen algunes conclusions:
1.- El tripartit, almenys aquesta vegada, ha sabut mantenir-se unit fins al final. La societat li hauria de reconèixer aquesta demostració de responsabilitat en benefici del país. El tàndem Montilla-Castells, sense fisures, amb la confiança plena del president i les bones maneres negociadores del conseller, barreja de fermesa, lucidesa i realisme, han fet que el govern central anés modificant les posicions. Va ser clau el canvi de Solbes per Salgado, i el protagonisme de Zapatero que s’ha vist pressionat tant per la necessitat d’arribar a un acord en un tema tan essencial després de tantes promeses, com per la desorientació que pateix l’actual legislatura, amb els pressupostos del 2010 a la cantonada. Estic convençut que bona part de la societat catalana ha entès que Castells era el termòmetre de la negociació, i si el termòmetre diu que ja no hi ha malaltia és que se li pot fer confiança.
2.- Convergència es queda sola (amb el PP per companyia). Les organitzacions empresarials i sindicals també veuen bé l’acord. Què pensa fer Convergència? Ni ella es creu el discurs de la il.legalitat que s’ha inventat a última hora per donar forma en el tram de conclusions a la seva oposició frontal a qualsevol tipus d’acord sobre finançament si no estava al govern. El penúltim gest dels cinc mil milions, com abans el set mil o els nou mil, o altres xifres que ha anat posant sobre la taula, era massa descarat per no veure-hi un posicionament electoralista pur i dur. El discurs de fons haurà de canviar si no vol arribar a la recta final de les properes eleccions entonant permanentment el cant del cigne, que li pot fer molt de mal entre el seu propi electorat. El que probablement pensava (i sens dubte desitjava) que no es produiria, l’acord, s’ha produït, i la realitat és la que mana.
3.- A TV3 i a Catalunya Ràdio encara és preponderant l’opinió de Convergència i de l’entorn sobiranista i afins, més o menys independentistes (no pas l’opinió de l’ERC oficial). S’haurà d’avaluar fins a quin punt Convergència recorrerà a aquests mitjans, amb l’ajuda inestimable de caps de programació, conductors de programes i opinadors (que superficialment divergeixen en algunes coses però que al final sempre acaben coincidint amb allò que per a ells és el més important, així a Catalunya com a la resta d’Espanya), per continuar fent moure la perdiu. Ens convé a tots un bany de realisme i de satisfacció per la feina feta. Fa massa temps que només fem sonar el sac dels gemecs, i aquest acord ens va molt bé per descobrir que hi ha altres sons i melodies menys tristes i nostàlgiques.
1.- El tripartit, almenys aquesta vegada, ha sabut mantenir-se unit fins al final. La societat li hauria de reconèixer aquesta demostració de responsabilitat en benefici del país. El tàndem Montilla-Castells, sense fisures, amb la confiança plena del president i les bones maneres negociadores del conseller, barreja de fermesa, lucidesa i realisme, han fet que el govern central anés modificant les posicions. Va ser clau el canvi de Solbes per Salgado, i el protagonisme de Zapatero que s’ha vist pressionat tant per la necessitat d’arribar a un acord en un tema tan essencial després de tantes promeses, com per la desorientació que pateix l’actual legislatura, amb els pressupostos del 2010 a la cantonada. Estic convençut que bona part de la societat catalana ha entès que Castells era el termòmetre de la negociació, i si el termòmetre diu que ja no hi ha malaltia és que se li pot fer confiança.
2.- Convergència es queda sola (amb el PP per companyia). Les organitzacions empresarials i sindicals també veuen bé l’acord. Què pensa fer Convergència? Ni ella es creu el discurs de la il.legalitat que s’ha inventat a última hora per donar forma en el tram de conclusions a la seva oposició frontal a qualsevol tipus d’acord sobre finançament si no estava al govern. El penúltim gest dels cinc mil milions, com abans el set mil o els nou mil, o altres xifres que ha anat posant sobre la taula, era massa descarat per no veure-hi un posicionament electoralista pur i dur. El discurs de fons haurà de canviar si no vol arribar a la recta final de les properes eleccions entonant permanentment el cant del cigne, que li pot fer molt de mal entre el seu propi electorat. El que probablement pensava (i sens dubte desitjava) que no es produiria, l’acord, s’ha produït, i la realitat és la que mana.
3.- A TV3 i a Catalunya Ràdio encara és preponderant l’opinió de Convergència i de l’entorn sobiranista i afins, més o menys independentistes (no pas l’opinió de l’ERC oficial). S’haurà d’avaluar fins a quin punt Convergència recorrerà a aquests mitjans, amb l’ajuda inestimable de caps de programació, conductors de programes i opinadors (que superficialment divergeixen en algunes coses però que al final sempre acaben coincidint amb allò que per a ells és el més important, així a Catalunya com a la resta d’Espanya), per continuar fent moure la perdiu. Ens convé a tots un bany de realisme i de satisfacció per la feina feta. Fa massa temps que només fem sonar el sac dels gemecs, i aquest acord ens va molt bé per descobrir que hi ha altres sons i melodies menys tristes i nostàlgiques.
Comentaris