Teclejar el dolor

Aziza és de Midq (Marroc), i fa uns cinc anys va perdre el seu marit d’accident laboral a Catalunya. La seva filla, Dalila, va ser la primera persona a Espanya en morir de la grip nova, el dia després de complir els vint anys, el 30 de juny, i d’haver-se-li practicat una cesària per salvar el fill Ryan, setmesó. Prèviament havia estat donada d’alta dues vegades al servei d’Urgències del Gregorio Marañón, entre l'11 i el 15 de juny, abans no va ser ingressada a la UCI on fou diagnosticada de grip nova, en condicions quasi terminals. Els comunicats mèdics van atribuir la mort a una suposada complicació per dolència prèvia d’asma que sembla que en realitat no patia. Aziza havia tornat amb Mohamed, el company de Dalila, després de l’enterrament d’aquesta a Midq, amb la intenció de fer-se càrrec del nét Ryan que es recuperava al mateix hospital. Al cap de poques hores de la seva arribada se’ls hi comunica que el nét també ha mort, el 13 de juliol, com a conseqüència d’una negligència greu a la UCI dels neonats del Gregorio Marañón en haver-se-li subministrat llet per via venosa.

Deixo de banda les responsabilitats mèdiques, administratives i d’organització del centre hospitalari. El que ara compta és el dolor que traspassa Aziza i Mohamed per aquestes dues morts evitables. No els conec de res, només sé el que he pogut llegir al diari i he escoltat als telenotícies. Però no n´hi ha prou amb llegir i escoltar. Cal escriure-ho, teclejar el dolor, fer que el traç de l’escriptura marqui solcs de solidaritat sobre aquest desert de pèrdues. Teclejar el dolor, salvar les paraules de la seva immediatesa i ser momentani per conduir-les allà on es troben, es reconcilien i prenen sentit a partir de la meva pròpia experiència del dolor i la pèrdua. Moltes vegades només ens queda el recurs d’escriure del que no som capaços de parlar: Aziza, Mohamed.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació

Poemes a quatre mans (1) : Horitzons - Arribar

Imatge
    El meu pare, Benet Amat, va ser un pagès autodidacte d’Ullastrell (Vallès Occidental) fins que per raons econòmiques es va traslladar amb la família a Mataró (1969) on durant els darrers anys abans de la jubilació va canviar la feina de pagès pel cultiu de camps de flors d’una empresa familiar mataronina. Tenia una particular afició a la poesia, a la lectura i a la narració, que potser havia heretat dels anys d’adolescent i de jove durant la Mancomunitat, aconsellat per un grapat de bons mestres en el seu entorn rural. Ens va llegar quatre quaderns de poesia i unes memòries del poble. No va deixar mai d’escriure poesia, però va ser en el temps de jubilació, del 1975 en endavant, que es dedicà més intensament a aquesta tasca i a la recopilació dels seus versos, alguns escrits des del front de Balaguer i des dels camps d’empresonament durant la guerra civil.    Rellegint avui aquests quaderns de poesia hi he trobat punts de contacte amb la meva afició a escriur...
Més informació