Edat penal



Vivim en una societat tan accelerada que la normativa penal ens apareix progressivament més i més insuficient i inadequada per fer front a les conseqüèncis d’aquesta acceleració, però paradoxalment exigim cada vegada més d’aquesta normativa que ens resolgui els problemes socials que es creen per tot un cúmul de causes que desborden àmpliament l’àmbit penal. És com si a un ordinador antic li exigíssim les prestacions d’un ordinador d’última generació. Ara li ha tocat el torn a la minoria d’edat penal, a rel de la intervenció de menors de catorze anys en agressions sexuals de les que han estat víctimes també menors, a Isla Cristina (Huelva) i Baena (Còrdova). Ens escandalitza, i amb raó, el fet, però li volem buscar una solució sobretot penal: que es modifiqui ràpidament la minoria d’edat de la Llei penal del menor, del 2000 ( que preveu responsabilitat penal a partir dels catorze anys), i que es castigui amb la mateixa duresa a tots els menors d’edats inferiors que cometin agressions sexuals d’aquesta gravetat. I ens quedem tan tranquils, poc o molt convençuts que les penes aplicades a aquests menors ens protegiran.

El Codi Penal del 1.995 (conegut com Codi Penal de la democràcia) va pujar l’edat penal de l’adult dels setze als divuit anys, i per als joves d’entre divuit i vint-i-un anys va preveure inclús, en determinats supòsits de faltes i delictes menys greus, que se’ls pogués aplicar la llei penal del menor, convençut com estava de la maduresa dels nostres joves i adolescents. Probablement aquestes previsions pecaven d’un punt d’ingenuïtat o d’un excés d’optimisme antropològic, però hem de reconèixer que algunes coses importants a la base de la nostra societat estan fallant estrepitosament quan ara volem penalitzar a tort i a dret i disminuir l’edat penal fins on sigui que es cometin accions greus com les de Huelva i Còrdova (potser fins als 10 anys del Regne Unit o els 8 anys d’Escòcia?). El dret penal no té resposta ni es pot prendre com la font de solucions d’aquesta problemàtica. La llei penal del menor, fa poc més de nou anys, partia de la convicció, segons recull la seva exposició de motius, que “les infraccions comeses per menors de catorze anys són en general irrellevants i en els pocs supòstis en què arribin a produir alarma social són suficients per a donar una resposta adequada els àmbits familiar i assistencial civil, sense necessitat de la intervenció de l’aparat judicial sancionador de l’Estat”. Aquesta convicció ara ha de canviar forçosament, però no vol dir que els principis que inspiren la llei, d’exigència de l’interès del menor i d’intervenció de naturalesa educativa, que s’han de buscar primordialment en l’àmbit de les ciències no jurídiques, s’hagin de deixar de banda per mor de protegir-nos amb una reacció bàsicament punitiva. Els fets ens desconcerten, però la repressió dels menors amb la disminució de la seva edat penal no ens solucionarà el problema de fons ni contribuirà provisionalment a posar fre a comportaments com aquests mentre per altres vies cerquem una solució més adequada.

Quan aquests menors menors cometen aquest tipus d’agressions, en quadrilla, estan reproduint els esquemes d’un determinat comportament dels adults en els que es valora la imposició del domini sexual en les relacions com element determinant de la vàlua del propi jo davant dels altres. I no hi ha dubte que a edats inferiors als catorze anys la reproducció d’aquests esquemes no implica la comprensió de la il.licitud penal dels fets ni la possibilitat d’actuar conforme a aquesta comprensió, ni es pot tenir la consciència formada respecte de les seves conseqüències (per bé que es pugui discernir entre el que està bé i el que no ho està, que és substancialment diferent de la comprensió de la il.licitud penal). En la reproducció dels estímuls socials s’està perdent cara als menors la protecció que els suposa l’àmbit familiar i el cultiu de cèl.lules d’amistat i de convivència que els ajuden a crèixer i a valorar les conseqüències dels seus actes. S’han desbordat les fronteres d’aquesta protecció amb un cultiu exacerbat de l’individualisme que fa desaparèixer els valors de la infància, de la fragilitat i la dependència, i perpetua els desequilibris de l’adolescència, de la recerca del jo per damunt de tot. És inútil pretendre que aquests desequilibris ens els solucioni el dret penal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9