Gaza, una espiral perversa



És lamentable que el Consell de Seguretat de Nacions Unides no disposi d’una força permanent d’intervenció immediata en confictes com ara el de Gaza, i altres que es vénen arrossegant des de fa temps, de signe contrari (penso en el Congo i Darfur especialment, amb centenars de milers de morts i desplaçats en el termini de pocs mesos), per aturar les agressions armades, independentment dels interessos geopolítics, ideològics, estratègics i econòmics, com a condició prèvia indispensable per iniciar qualsevol negociació, per mínima que sigui, entre les parts en conflicte.

Malgrat aquesta incapacitat estructural d’intervenció, el dijous passat el Consell de Seguretat va aprovar, almenys, la resolució 1860 que insta al cessament immediat de les hostilitats a Gaza de part d’Israel i de Hamàs (14 membres van votar a favor i EEUU es va abstenir, no excercint per tant el frustrant dret de vet). La reacció, tant d’Israel com de Hamàs, ha consistit en no voler saber res d’aquesta resolució, com si l’assumpte no anés amb ells. Israel continua amb el seu pla d’intent d’eradicació integral de Hamàs, sumant més i més víctimes civils als morts milicians, i Hamàs pensa més en la propoganda que la intervenció li significa de les seves aspiracions fonamentalistes de suprimir en un futur l’Estat d’Israel, per sumar simpatitzants dins i fora de Palestina a aquesta quimera, que no pas en les seves pròpies víctimes, els milicians armats i les dones i nens de la franja. Sorprèn la tebior amb què han reaccionat aquesta vegada els més significats intel.lectuals progressistes israelians (com David Grossman i Amós Oz), justificant amb pocs matisos la intervenció de l’exèrcit. Només el diari Haaretz a Israel (com senyalen Vargas Llosa i Maruja Torres) sembla que manté una línia de crítica raonada i tenaç a la intervenció per les matances que causa i la desproporció amb què s’executa. D’altra banda, resulta esfereïdor veure una i altra vegada a la televisió com els simpatitzants de Hamàs exhibeixen els nens morts més com instruments de revenja que com a pèrdues irreparables del seu propi futur. Alguns d’aquests aspectes es mostraven en part a la parafernàlia que es va veure a la manifestació del dissabte a Barcelona (crema de banderes israelianes, exhibició de pistoles de fusta, de simulades mortalles infantils...).

És hora no tant de prendre partit com d’aturar com sigui l’espiral de violència generada per un sentiment obsessiu de seguretat sota el que viu l’Estat israelià (mur a Cisjordània, bloqueig sistemàtic de la franja de Gaza, intervenció desproporcionada de l’exèrcit) i per la quimèrica pretensió de Hamàs d’eradicar Israel de la faç del territori. De les dues bandes s’aporten de forma perversa fragments més i més irracionals a aquesta espiral que s’alimenten recíprocament. Una condició prèvia s’hauria de donar per negociar amb bases sòlides la pau i l’estabilitat de la regió: que Hamàs, Hezbolà i l’Autoritat Nacional Palestina de M. Abbas unifiquin les seves posicions sota uns mínims de reconeixement de l’Estat d’Israel (convé no oblidar que la lluita fratricida de Hamàs i l’Autoritat Palestina, expulsada de Gaza pels mateixos radicals, va provocar més d’un centenar de morts fa poc més d’un any). Serà això possible ?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?