Lisbeth Salander i el sentit de justícia

Val la pena transcriure un breu fragment de “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” (segona part de la trilogia “Millennium”, del suec Stieg Larsson), un curt diàleg entre el ja xacrós advocat Holger Plamgren (primer tutor de la Salander quan va ser declarada incapaç) i l’Armansky (per a qui la Salander havia treballat), per centrar el tema que em sembla que dóna la clau interpretativa de la trepidant acció de la novel.la i al mateix temps li atorga un sentit moral i de fonda crítica social (entorn del maltractament a les dones), tret que la fa absolutament singular i recomanable:

- " Mai no he sentit cap simpatia per la gent que es posa al lloc de la llei. D’altra banda, mai no he sentit parlar de ningú quehagi tingut raons tan poderoses per fer-ho… Encara que sembli cínic… aixó que passarà aquesta nit passarà igualment, sigui el que siguui el que en pensem, tant tu com jo. Està escrit a les estrelles d’ençà del naixement de la Lisbeth. I l’únic que hem de fer és decidir quina serà la nostra actitud envers ella si torna.
L’Armansky va fer un sospir incòmode i var mirar d’amagat el vell advocat.
- I si s’ha de passar el propers deu anys a la presó serà perquè ella mateix ho ha escollit. Jo continuaré sent amic seu.
- No em podia imaginar que tinguessis una visió tan llibertària de l’ésser humà.
- Jo tampoc no ho sabia – va dir en Holger Palmgren".

Aquest diàleg es produeix (p. 748) quan l’acció està arribant al seu desenllaç, quan la Salander, implacablement perseguida per l’acció combinada de la llei i la policia, difamada i vexada pels mitjans de comunicació, alliçonada pel desinterès i la marginació a què la van sotmetre els qui en teoria havien de protegir-la quan encara no tenia tretze anys (quan Tot el Mal s’esdevingué, segons la seva reflexió), decideix prendre's la justícia pel seu compte eliminant directament el focus de tanta maldat. Al marge de la llei (perquè sempre li ha estat contrària) i comptant exclusivament amb els seus propis mitjans, ella, una noia perseguida, fràgil, que disposa, però, de tota la informació que li permeten les seves inusitades habilitats de hacker , desfà el nus gordià de la violència enfrontant-se al maltractador, al violador, a l’origen de tots els mals propis i familiars, aclarint-nos així el sentit de la pregunta que sempre havia volgut fer a la seva mare, que ens deixà en suspens a l’acabar la primera part de la trilogía (“Els homes que no estimaven les dones”). Decideix posar-se al lloc de la llei, com reconeix el vell advocat Palmgren, per fer-se justícia a ella mateixa i de passada demostrar fins a quin extrem poden arribar els braços tortuosos de la violència de gènere i fins on hauria d’arribar l’acció que de veritat volgués extirpar-la. Els interrogatoris que practica la Salander posen els pèls de punta, però vénen a ser una metáfora de l’anorreament del maltractador que s’ha penjat ell mateix al coll la pedra que inevitablement l’enfonsa (és tota una declaració d’intencions el tatuatge que la Salander grava al baix ventre del seu violador: sóc un porc sàdic, un pervertit i un violador). La impotència de la Salander es transforma en potència desfermada. Posant-se al lloc de la llei està convençuda que no hi ha innocents, només graus diferents de responsabilitat, i per això sap que ha d’assumir la seva part en allò que la llei defineix com a culpabilitat per demostrar que no és responsable.

De fer excepció de la llei per complir amb el sentit de la justícia Aristòtil en deia epiqueia (etimològicament, equitat), terme que el diccionari tradueix de forma parcial i insuficient com aplicació moderada i prudent d’una llei. En realitat l’epiqueia és l’aplicació del sentit a què aspira la llei com expressió contingent de la justícia, tenint en compte les circumstàncies de cada cas. Per fer palès aquest sentit de justícia moltes vegades cal prescindir de la llei. Això és el que la Lisbeth Salander té claríssim. H. G. Gadamer ("Verdad y método. Fundamentos de una hermenéutica filosófica”, Ed Sígueme) creia que l’aplicació pròpia del saber moral es tradueix en el concepte clàssic d’epiqueia. Per això em va cridar l’atenció que l’amic de la Salander a la novel.la, el periodista Mikael Blomkvist, defensi sempre que la Salander és en tot cas una persona moral. Del tot moral perquè el seu sentit de justícia la justifica plenament en totes les seves accions. Per a Gadamer, l’epiqueia és el model per excel.lència de l’aplicació hermenèutica.

Els juristes hem de lamentar massa sovint el poc cas que fan els tribunals de l’epiqueia en l’aplicació de la llei, les poques ganes que posen en joc per interpretar-la d’acord amb l’aspiració de justícia que es palesa en cada circumstància concreta. A l’Escola de Formació Judicial haurien de ser de lectura obligatòria els tres volums de la trilogía “Millennium”.

És també l’esperit i el sentit de justícia de la Salander el que s’hauria d’imbuir a la societat per estroncar l'hemorràgia criminal de dones mortes a mans dels seus maltractadors (584 a Espanya des del 2.000, a pesar de l’exèrcit de jutges, policies i psicòlegs que s’han mobilitzat per defensar-les). Sens dubte, ens calen menys lleis i més Lisbeth Salander.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu