Dijous passat vaig anar a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024. El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
La raó de més pes per aturar les agressions a Gaza són els nens, el futur dels nens. Israel cava un abisme d'odi que pot resultar insuperable durant molt de temps si no para la massacre d'aquests nens innocents, i Hamàs perdrà tota legitimitat si continua en el seu paper diabòlic de subministrador de víctimes innocents per justificar la seva causa, la quimera política i militar d'acabar amb Israel al preu que sigui i quan sigui. Maruja Torres, gens susceptible de ser titllada de prosionista o proisraeliana, ho ha vist molt bé en aquest article.
Comentaris