Meteorologia, sospita i política



Els homes del temps, com en dèiem abans (ara els simpàtics i celebrats protagonistes de la previsió meteorològica a la televisió), es veuen sotmesos al sever escrutini de l’opinió pública, dels mateixos media i dels polítics, pel pas d’un vendaval devastador el darrer cap de setmana. Encara que potser ja els va bé que el protagonisme desmesurat de què disfruten darrerament passi pel sedàs de la crítica, ja és prou que el President Montilla els atribueixi poca precisió (després va reconèixer que no podien ser màquines calculadores del temps amb precisió matemàtica) a l’hora d’avançar les seves previsions, i que l’oposició aprofiti les conseqüències del temporal per crear una vegada més sospita sobre la insuficiència de les previsions del Govern, i en tot cas sobre la per a ells inadequada reacció davant el desastre una vegada produït. És a dir, meteoròlegs i polítics a la palestra de la sospita per un fenòmen natural, en part previsible però totalment aleatori en les seves conseqüències. I la sospita ve saborosament servida pels mitjans de comunicació que han trobat tema per uns dies , fins que trobin el pròxim (o el fabriquin).

Governar avui és conformar-se a estar permanentment a la palestra de la sospita. Sota el lideratge dels media els ciutadans-espectadors ens hem acostumat a jutjar l’obra de govern sempre sota l’ombra de la sospita. Res no és el que sembla. Ni el vent va ser el que havia de ser. Convergència ja ha avançat la seva sospita sobre el pacte de finançament del Govern amb Zapatero, i les limitacions de velocitat que Trànsit assaja per reduir contaminació i accidents porten l’estigma de la sospita que només serveixen als ecologistes del Govern per marcar perfil propi. La crítica política consisteix en crear i escampar la sospita. I en l’administració d’aquesta sospita els media porten la veu cantant, sense que ells mateixos, però, puguin defugir la sospita de la manipulació.

Boris Groys (“Bajo sospecha. Una fenomenología de los medios”, Pre-Textos, 2008) sosté que la sospita és “el mitjà”, i que els mitjans mateixos es troben sota la sospita de la manipulació. Per això, diu, no és casual que el gènere indiscutiblement dominant de la cultura contemporània sigui el gènere negre, tant en la literatura com en el cinema i la televisió. Des d’aquesta perspectiva, l’espurnejant entrevista del Xavi Amat a Josep Cuní, al Report Maresme d’aquesta setmana, corrobora, per una banda, l’existència a Tv3 d’excessius controls polítics sobre la informació (que vindrien, per tant, a justificar els dubtes i les sospites de manipulació), i per l’altra et deixa en la incertesa de pensar que segurament els professionals de la informació, com el mateix Josep Cuní, tampoc no poden garantir per ells sols una informació completament lliure de manipulació. “El teòric dels mitjans, diu Boris Groys, actua com un detectiu privat en la mesura que afirma haver descobert el més sublim i perfecte de tots els crims: el crim sense criminal, el crim del llenguatge, dels mitjans, dels codis que minen i falsegen els missatges… El teòric dels mitjans no podrà ser mai el detectiu privat perfecte que descobreix el crim perfecte, perquè tampoc la teoria dels mitjans està en condicions d’escapar de l’economia de la sospita”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?