Un home a les fosques



Fa dies que vaig llegir “Un home a les fosques”, l’última novel.la de Paul Auster, i encara veig el pobre Owen Brick, un estrafolari caporal ignorant de si mateix i de l’estranya guerra secessionista del seu país, escindit entre dos móns possibles, mirant de sortir del pou on cruelment l’ha deixat l’autor-protagonista Brill-Auster, en un començament vigorós de la trama que es desenvolupa, però, amb digressions que l’aigualeixen progressivament, fins que recupera el pols i la força narrativa quan torna a l’atmosfera del personatge que s’inventa les històries per fugir de la seva nit fosca com l’obsidiana, del seu propi pou vital, històric, familiar, real i irreal alhora.

La novel.la té coses interessants, tot i la fractura narrativa que presenta, em sembla, entre les dues històries que la componen, que podrien ser dues novel.les diferents. La primera no m’acaba de convèncer, i la segona em recorda coses de “L’Animal moribund de Philip Roth, amb registres diferents, potser més propers, més realistes, més orientats a trobar una sortida a l’angoixant experiència de l’envelliment, les pèrdues personals, la decadència, la mort aliena i la pròxima, el conjunt obscur i inexplicable cap on l’estrany món avança.

La relativa densitat de l'obra potser es troba en la relació enteranyinada de realitat, memòria, imaginació i història, la dimensió de veritat que la combinació de tots aquests elements és capaç de crear i que sovint es manifesta sota el que denominem irrealitat. L'autor-narrador dubta sobre si ha de dirigir el seu personatge cap a l'esperança o cap a la desesperança ("Totes dues opcions són possibles, però ni l'una ni l'altra són del tot satsifactòries. ¿Hi ha un camí intermedi després d'aquest principi, després de llençar en Brick als llops i de deformar completament el cervell d'aquest pobre infeliç? Potser no. Val més pensar en el pitjor, doncs, tirar endavant i arribar fins al final"). I aquest tirar endavant porta el protagonista a barrejar la seva realitat amb l'acció fantasiosa que s'imagina ("Posant-me a mi en la història, la història es fa real. O jo em faig irreal, em converteixo en un nou producte de la meva imaginació. Sigui com sigui, l'efecte és més satisfactori, està més en harmonia amb el meu estat d'ànim- que és fosc, estimats meus, tam fosc com la nit d'obsidiana que m'envolta"). Perquè al cap i a la fi, mirant enrere, la sensació que té de la seva pròpia biografia és més d'irrealitat que de realitat ("En aquella època, als trenta-cinc, als trenta-vuit, als quaranta, anava pel món amb la sensació que la meva vida no m'havia pertanyut mai realment, que mai no havia viscut realment dins meu, que mai no havia estat real. I com que no era real, no entenia l'efecte que produïa en els altres, el mal que podia provocar, el dolor que podia infligir en les persones que m'estimaven"). I la veritable realitat se li transparenta a través del joc de la imaginació i la memòria a través del flux del temps ("Veig les mans de la Sònia al piano. Toca alguna cosa de Haydn, però no sento res, les notes no sonen, i llavors es gira sobre el tamboret, i la Miriam se li llança als braços, una Miriam de tres anys, una imatge del passat llunyà, potser real, potser imaginada, ja no ho sé distingir. El que és real i el que és imaginat són el mateix. Els pensament són reals, fins i tot els pensaments de coses irreals. Uns estels invisibles, un cel invisible. El soroll de la meva respiració, de la respiració de la Katya. Pregàries a l'hora d'anar a dormir, els rituals de la infància, la gravetat de la infància. Àngel de la guarda, dolça companyia. Tot va tan de pressa. Ahir un nen, avui un vell, i des de llavors fins ara, ¿quants batecs del cor, quantes alenades, quantes paraules dites i sentides? Que algú em toqui, que algú em posi la mà a cara i em parli...").

Auster acaba fent que aquesta experiència es vertebri entorn de la vivència de la mort, quina presència és latent al llarg de la narració i que irromp al final, de forma sorprenent i debel.ladora, donant cos, tràgicament, a la incorpòria realitat. És significatiu que la novel.la estigui dedicada a l'escriptor israealià David Grossman, a la memòria del seu fill Uri mort en el transcurs d'una acció de guerra al Líban l'estiu de 2006 ("Històries de guerra. Si abaixes la guàrdia un moment, se't tiren a sobre, l'una darrere l'altra...").

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?