Rodoreda



Avui compliria cent anys. Al llarg d’una vida intensa i dividida, amb una infància difícil, un matrimoni absurd i un amant absorbent (Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat), abans, durant i després de l’exili ens ha deixat les pàgines més càlides de la literatura catalana contemporània, en les que hi transparenta el substrat d’una personalitat difícil, tancada, secreta, d’una descomunal força creativa. J.M. Castellet en fa una de les presentacions més agudes a les pàgines que li dedica a “Els escenaris de la memòria”, on fa dir a la Rodoreda el que va interpretar com una confidència personal sobre el sentit de la seva passió per escriure, en el transcurs d’una visita-berenar a Ginebra el 1.973, pocs mesos després de la mort de l'Obiols: "Veus aquestes quatre parets? Això ha estat Catalunya per a mi durant molts anys: Catalunya, una abstracció i una nostàlgia, és a dir, tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba. He tornat intermitentment a Catalunya aquests darrers anys. Sota el franquisme tot m’ha semblat embastardit i perdut. Tanmateix, amb mi vivia un escriptor català que llegia el que jo escrivia, que m’ho comentava llargament i que em feia totes les observacions que pot fer un lector Intel.ligent. Els altres no els conec, no els he conegut mai i, encara que en cap cas no els rebutjo, sinó que els estic agraïda, són persones anònimes,, como ho sóc jo per als autors que llegeixo. No tinc ni la vanitat ni la necessitat dels autors d’èxit. No t’estranyi que per a mi Catalunya, finalment, hagi quedat reduïda a aquesta cambra. D’altra banda, sóc una dona, una dona de les d’abans, vull dir: ja saps que no sóc feminista. Aixó vol dir que m’han ensenyat que una de les condicions bàsiques de la feminitat és esperar. D’una dona embarassada en diuen que “espera”. També “esperen” les flors, i d’aquí la fascinació que em produeixen: és el "quiet poder de les flors" del qual parlaré alguna vegada, és a dir, l’essència de la feminitat, el quiet poder de les dones, que també en tenim, i molt! Tot el decurs del temps d’una dona és esperar. I jo escrivia esperant que tornés l’Obiols...Escrivia novel.les o contes, perquè si escriure és com passar un mirall al llarg de la vida, a mi m’agradava passar-lo, mantenir-me al darrera. Darrera el mirall hi ha els somnis, i jo tinc la impressió que tot el que he viscut ho he somiat: potser per això els meus personatges són una mica flotants i potser per això en els meus llibres surten tants àngels”. Malgrat la pèrdua de l’Obiols, que semblava que podria condicionar el silenci definitiu de la Rodoreda, Castellet va entendre que aquella visita, d’alguna manera, va contribuir a la represa de “Mirall trencat”.

El jo secret de la Rodoreda s’entreveu a les seves novel.les, però sobretot a la seva poesia, tan desconeguda. Amb la complicitat i el mestratge de Josep Carner, i sota l’atenta mirada del mateix Obiols, a la ratlla dels quaranta anys, en plena maduresa creativa, va escriure una sèrie de sonets que A. Mohino i Balet ha reunit i presentat amb molta cura amb el títol de “Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda” (Angle Editorial). Com senyala Mohino, el jo líric de l’autora es mostra per primera vegada en la seva intimitat personal, ni que sigui de forma velada i sinuosa, en els sonets agruptas sota l’epígraf “Albes i nits”. Agonia de llum viscuda a la meitat del camí, en el punt àlgid de l'arc que es tensa, lloc privilegiat i paradoxal de retorn i de fugida:

“I jo, que al lloc d’amor era tornada,
vaig adonar-me que no era jo:
per l’esbarzer, pel riu, per una flor
sola i només de soledad voltada.

Agonia de llum! Tèbia agonia
d’un aleteig sobtat en el pollanc,
d’un tremolor en la flor color de sang
que en aigua sense cel es reflectia.

Alta vingué la nit: tranquil.la i alta;
damunt la rodonesa de la galta
lliscava amarga la dolçor del plor.

Fugir!... Deixar i fugir! Si m’aturava,
dreta al mig del camí, l’aire em portava
panteix de fulles i un sospir de flor “

( Sonet XXXVIII)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu