Esperança de justícia



La recent encíclica de Benet XVI, Spe salvi” (salvats per l’esperança), és una extensa reflexió sobre el futur segons el codi interpretatiu propi de la cultura catòlica, i com a tal una aportació específica a la qüestió del sentit de la Història i del progrés des de la perspectiva de la cosmovisió cristiana que, en tant que catòlica, vol ser universal. Es pot o no estar d’acord amb alguns dels seus punts de vista, però no és propi d’una societat problematitzada com la nostra, amb qüestions que ens interroguen profundament sobre la viabilitat del nostre món, desqualificar-la absolutament com si es tractés d'una simple exposició estrafolària i anacrònica, aliena als interessos de la humanitat global, pel fet que planteja una crítica raonable, però parcial, de la Il-lustració.

Malgrat les crítiques simplificadores i reduccionistes que se n’estan fent, l’encíclica conté elements de diàleg i respecte envers el llenguatge i els interrogants de la cultura de la I-lustració. I aquest diàleg hauria de continuar i s’hauria d’ampliar, de manera que es comprenguessin les raons, no excloents sinó sovint complementàries , dels qui opten per l’esperança cristiana i els qui opten, a la manera estoica, per un futur nec spe nec metu (sense esperança i sense por). No hauria de fer trontollar les conviccions dels agnòstics o dels ateus el fet que el Papa digui que “si davant el sofriment d’aquest món és comprensible la protesta contra Déu, la pretensió que la humanitat pugui o hagi de fer el que cap Déu no fa ni és capaç de fer, és presumptuosament i intrínsicament falsa”, o que la qüestió de la justicia és l’argument més fort a favor de la transcendència. Benet XVI cita Plató, Dostoievski, els filòsofs de l’escola de Frankfurt que coneix bé, Horkheimer i la nostalgia del “totalment Altre”, i Adorno i la seva dialèctica negativa segons la qual la veritable justicia requeriria un món en el que no sols seria suprimit el patiment present ,sinó també revocat el que és irrevocablement passat. Vegi’s en particular l’apartat III de l’encíclica (“El Judici com a lloc d’aprenentatge i exercici de l’esperança”).

Fa anys, Jürgen Moltmann, el teòleg de l'esperança i teoritzador de la teologia política europea, establia sobre aquest mateix tema un diàleg fecund amb el filòsof marxista heterodox Ernst Bloch per fonamentar filòsoficament, raonablement, la seva visió cristiana de la història entorn de l'escatologia (els temps darrers). Sosté E.Bloch, de qui s'ha traduït al castellà la seva obra fonamental "Das Prinzip Hoffnung" (" El Principi Esperança), que les tres catagories del procés dialèctic de la història (matèria com ser-en-possibilitat, novum com possiblitat real del que encara no s'ha fet conscient, i frontera com acció més avançada del temps) pressuposen la més noble de les qualitats humanes, l'esperança que justifica l'optimisme de la militància per canviar el món.
No cal dir que la literatura estableix constantment forts lligams amb el llenguatge i les utopies que desperta l'esperança, no exempts de l'apel-lació al passar comptes o judici que haurien de merèixer els protagonistes de la Història. En el seu darrer llibre, el premi nobel J.M. Coetzee, "Diari d'un mal any", té unes pàgines refrescants sobre la maledicció, en evocar les taules de malediccions del temple de Serapi en les que la pregària es convertia en una maledicció perquè el record del mal fet no s'esvanís i el càstig caigués sobre el malfactor en les futures generacions. Aquest, diu Coetzee, és de fet el tema més profund de W.Faulkner: el robatori de la terra dels indis o la violació de les esclaves torna per turmentar l'opressor de manera imprevisible al cap d'unes generacions. "Bush fill, afegeix, desafia els déus amb l'atrocitat de la tortura, amb la seva afirmació arrogant d'estar per damunt de la llei, i amb la mateixa insolència d'aquest desafiament garanteix que els déus infligiran el càstig als fills i néts de la seva casa". És difícil, com també recorda el protagonista de "Tu rostro mañana", de Javier Marías ("Baile y sueño", Ed Alfaguara 2004, pp 164 i ss), interpretant Dick Dearlove, que l'individu no senti la seva vida com matèria d'un minuciós relat, sotmès al judici dels espectadors i testimonis, els mateixos que en un imaginat Judici final dirien :" Morí en tal lugar y en tal fecha y de tal manera, y tú me mataste o me pusiste en la trayectoria de la bala, la bomba , la granada o la antorcha, de la piedra, la flecha, la espada o la lanza, me mandaste salir al encuentro de la bayoneta, el alfanje, el machete o el hacha, de la navaja, el mazo, el mosquetón o el sable, tú me mataste o tú fuiste la causa. Caiga todo ahora como plomo sobre tu alma y siente la punzada del alfiler sobre tu pecho. Y los acusados responderían siempre: fue necesario, defendía a mi Dios, a mi rey, mi patria, mi cultura , mi raza; mi bandera, mi leyenda, mi lengua, mi clase, mi espacio; mi honor, a los míos, mi caja fuerte, mi monedero y mis calcetines. Y en resumen, tuve miedo (aquello era también un verso, y me lo repetí más tarde en voz alta, cuando ya estaba acostado: "And in short, I was afraid " (p.162). ¿Quina diferència hi ha entre el sentit d'aquestes afirmacions metafòriques i les que Benet XVI treu de la literatura de Sant Pau :"sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l'obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. Si l'obra resisteix, el qui l'ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s'escapa just del foc" (Primera Carta als Corintis 3,12-15) ?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu