Consumidors o artesans ?

P. Cezanne : "natura morta amb pomes"

Una de les característiques que segons R.Sennett defineix l’home consumidor, d’acord amb els paràmetres de la cultura del nou capitalisme, tant en el món de l’empresa com en el de la política i de la vida quotidiana, és la convicció que res no és suficient. Aquesta convicció desplaça les fites del que s’ha aconseguit en benefici de sempre noves capacitats hipotètiques, abandonant el resultat de l’experiència quotidiana, els petits guanys i pèrdues que constitueixen el teixit de l’experiència vital, en pro de potencialitats que sovint acaben sent il-lusòries. Els vehicles tot-terreny i els utilitaris esportius, enormes consumidors de benzina, en són una bona mostra: encallats en la densitat del trànsit de qualsevol ciutat creen la possibilitat imaginària de què amb ells es pot conduir pel desert o travessar l’Àrtic.

Actuant així com a consumidors, deixem de pensar com artesans. El ciutadà-consumidor es retira del seu compromís polític quan veu que la política se li complica, perquè no vol entrar a explorar mínimament la seva complexitat interna. I els polítics s’adapten cada vegada més a aquest comportament consumista, aliè a la curiositat i a l’anàlisi artesanes. Els experts avorreixen als consumidors, però els personatges brillants i expressius, encara que siguin superficials, guanyen vots a la tv. Si es compra quelcom és perquè ens sentim còmodes, no perquè ens haguem de molestar a saber com funciona. Aquesta comoditat en tots els àmbits embrolla la democràcia que requereix un esforç per averiguar com funciona el món que ens envolta. L’excés estimula la desconnexió i fa palesa la distinció entre informació i comunicació. Segons Seely Brown, grans quantitats de dades donen lloc a un fet polític: a mesura que el volum creix, el control es centralitza, mentre que en la comunicació el volum d’informació decreix a mesura que le gent interactua i interpreta. L’eliminació i la revisió són els procediments que descentralitzen la comunicació. En aquesta manca d’esperit artesà el que predomina és el pensament a curt termini, la successió de programes i de propostes polítiques que no acaben de concretar-se, i que quan ho fan queden ràpidament oblidades sense temps a valorar-les en el que siginfiquen. En els processos a curt termini, i en els canvis sobtats d’orientació que sovint comporten, sempre surt guanyant la desconfiança. El públic no pot donar crèdit a qui es desentén de decisions en les que deia que creia quan les va proposar. Els canvis a curt termini creen una inseguretat ontològica i una ansietat flotant : estem preocupats encara que no tinguem res a témer en una situació concreta.

Ens convé desplegar, diu Sennett, l’esperit artesanal per lluitar contra aquestes segregacions culturals del nou capitalisme. “L’artesania implica el desig de fer bé una cosa pel simple fet de fer-ho bé”. El pensament artesanal té la virtut de fer créixer el compromís desinteressat (creu en el valor objectiu del que s’ha fet) i contribueix a enaltir emocionalment les persones protegint-les en la lluita per sobreviure. Encara que impliqui concentració i pèrdua d’oportunitats. Contràriament, la cultura del nou capitalisme aconsella desfer ligams per ser lliures, epecialment els lligams que s’han format al llarg del temps.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?